Un jugador de futbol espanyol marxa a Aràbia Saudita. Això no seria notícia si no fora perquè té una condemna per abús sexual de quatre anys de presó. No és un fet nou al món del futbol: ni marxar fora d’Espanya, ni les condemnes per abús sexual. Tampoc és nova l’existència d’acusacions i condemnes per delictes sexuals a professionals (masculins) de gran reconeixement, que malgrat això continuen amb la seua professió amb total impunitat, com si es poguera separar, tallar amb un ganivet, l’abusador del jugador de futbol, el cantant, el rei…
El famossíssim #MeToo va deixar a la vista, ja fa uns anys, les situacions d’abús de poder que s’esdevenen al món de l’espectacle, i va derivar en un esclat de denúncia feminista mundial. Però d’això ja fa tants anys que, en el món de la immediatesa, pareix que hagen passat segles. Avui per avui, els homes i els professionals poden ser disseccionats escrupolosament per l’opinió pública per a continuar amb les seues carreres professionals i personals amb total tranquil·litat. I, per descomptat, amb total impunitat. Per tot el món és sabut que ser un abusador no t’incapacita per a ser un bon futbolista, un bon actor, un bon cantant o, inclús, un bon cap de servei o un bon pare. Això també ha sigut una batalla llarga i constant que, a dia d’avui, encara no s’ha guanyat: un abusador difícilment pot ser bon pare.
Tanmateix, les dones no tenim la sort de poder ser disseccionades, ni tan sols quan no som culpables. Aquest estiu que ja s’esgota ens ha deixat l’exemple de Mónica Oltra: en pocs mesos ha passat de ser assetjada per la ultradreta i obligada a dimitir, a ser víctima d’una (suposada) trama. La seua gran errada ha sigut política i personal: ser dona ocupant espai públic, ser d’esquerres i no detectar un futur abusador. Per a la ultradreta que l’ha perseguit, el cas queda rodó: posen en dubte les condemnes d’abús sexual, fan responsable una dona de les actuacions d’un home i mantenen el mantra del «tots els polítics són iguals». Passaria el mateix si el cas apuntara a un home? Joe Biden, per exemple, i els seus comportaments estranys amb menors en espais públics que circulen àmpliament per les xarxes però que tenen una repercussió imperceptible en els mitjans «oficials».
Coincidint amb la calor estival i la fugida de l’esmentat jugador de futbol, la primera ministra de Finlàndia ha estat sotmesa a un test de drogues perquè s’ha difós un vídeo en el qual apareix ballant desinhibidament en una festa (potser hi ha qui balla, en les festes, d’una manera recatada…), i que li ha costat haver de demostrar amb una anàlisi que no s’havia drogat. No vull ser jo qui entre a qüestionar què passaria si férem una anàlisi de drogues a la porta del Congrés dels Diputats o si l’haguérem fet en algun dels episodis del Party Gate del Regne Unit. Fins i tot al parlament britànic es van trobar restes de cocaïna, però sobre aquest tema s’ha passat de puntelletes. Possiblement la primera ministra finesa siga la primera assenyalada per aquest tema i obligada a demostrar exemplaritat.
La qüestió del Party Gate es va basar en l’incompliment de les restriccions pandèmiques i en cap moment es va plantejar la possibilitat que el primer ministre britànic poguera (o no) haver consumit drogues. A Boris Johnson se’l va assenyalar per incomplir les normes establertes pel govern que presidia i, a sobre, per fer-ho dins la casa presidencial sostinguda amb diners públics. L’escàndol, per tant, es va analitzar en tot moment des d’un punt de vista públic sense valorar si, com a primer ministre, pot o no ballar desinhibidament, consumir alcohol o consumir drogues. Això pertanyia, en tot moment, a l’àmbit privat (tot i fer-ho en un espai públic, com ho és Downing Street).
Marin, al contrari, ha sigut qüestionada políticament mitjançant acusacions personals per haver assistit a una festa privada. Com a primera ministra i dona se l’ha valorada de manera absolutament indivisible. Podem analitzar exemples encara més propers i més esclaridors. A l’estat espanyol, el cap de l’oposició i favorit a president en totes les enquestes, té fotos d’esbarjo amb un narcotraficant. En aquest cas, també s’ha pogut separar l’home del polític: de fet, amb posterioritat a aquestes fotos va ser president de la Xunta de Galícia i ara es postula com a presidenciable de l’Estat. Un altre cas en el que a un homes se’l dissecciona separant de manera clara la seua vida privada de la professional i/o política.
L’última de les polèmiques de l’estiu, de moment, abans de començar el curs polític, ha tingut lloc en un programa radiofònic que va convidar Patricia Sornosa, còmica feminista. En aquest cas, s’ha demanat la cancel·lació total de Sornosa per les manifestacions que fa habitualment, i no pel que diu en el programa. A més a més, a les dos conductores del podcast se’ls ha obligat a l’autoflagelació pública per haver-la convidada. Cap anàlisi individual del programa en qüestió. De fet, en aquest exemple, tenim present la impossibilitat de dissecció en ambdues parts. A Sornosa se li agafa la totalitat de la trajectòria per a criticar-la en un moment concret; a les humoristes de Estirando el chicle se’ls valora un programa per a condemnar tota la professional. El tot per la part o la part pel tot, tant hi fa quan es tracta de perseguir dones i assenyalar-les públicament.
Vos imagineu, per contra, la cancel·lació automàtica d’homes còmics per haver fet acudits masclistes? Dubto que en quedara cap treballant, sincerament. De fet, allà pel 2018, el teatre Olympia va cancel·lar un còmic per l’amenaça de feixistes i va ser la Generalitat Valenciana qui es va oferir a fer l’espectacle absolutament masclista d’aquest senyor conegudíssim, Dani Mateo. Mai se li ha exigit una cancel·lació per misogínia, ni a ell ni a cap home. Recordem que Bertín Osborne o Pablo Motos continuen presentant programes en prime time i són contemplats com a professionals, per molt masclistes que siguen fins i tot exercint la seua professió.
Igual que passa amb Pérez-Reverte, masclista per antonomàsia disseccionat escrupolosament per a poder conèixer la seua trajectòria literaria. Pel contrari, a JK Rowling els seus posicionaments feministes li han valgut l’expulsió del món Harry Potter que ella mateixa va crear. Es considera que si pensa blanc ja és motiu suficient per a excloure-la del seu propi treball literari i cinematogràfic poden continuar fent caixa sense ella, ella no és direccionable. Per cert, sabeu el perquè de la signatura «JK»? Vos convido a googlejar-ho.
