Discurs guanyador

La gent que posem per ací les nostres idees i propostes sabem quina cosa és això del discurs imperant i el residual. Som coneixedors igualment que el que fabriquem des d’ací queda excessivament reduït al nostre entorn. I supose que tots i totes volem, desitjaríem que les nostres opinions tingueren més força. No en el sentit de ser més coherents i boniques, sinó en aquell que ens permetera arribar a escenes i col·lectius que tenen capacitat d’actuar.

El nostre pensament divers, però voluntariós, en la idea de construir un País Valencià just, solidari i amb projecció de futur certa, queda al meu entendre massa allunyat dels cercles poderosos.

I de tots els poders: de l’àmbit econòmic al polític i fins i tot al massivament social. D’això en som conscients. En definitiva, en llegir les companyes i companys que donen ací el seu parer, podem constatar les nostres preocupacions.

El problema, i evidentment no és l’únic que jo veig, és que, amb independència del treball que puguem anar fent en altres cercles, tenim consciència que no som escoltats en altres àmbits. O, com a mínim, sabedors que el producte de les nostres reflexions no arriba on voldríem.

Sabem que hi ha un discurs guanyador que domina tota l’esfera pública. Tant ho fa, que fins i tot la construcció mental de la majoria social és visiblement allunyada de les nostres idees. Les tenim i fem propostes i suggeriments, com es pot comprovar a través de les opinions de molta gent que ací escriu, que podrien servir al debat sobre el país. Però què passa? El fet és que no transcendim i el nostre discurs queda per a nosaltres i poca cosa més.

La pregunta capital arribats en aquest punt és saber com es podrien fer arribar aquestes reflexions a les forces que tenen la capacitat, si volen, de transformar alguna cosa. I, entre eixes forces, està la de la dreta política. O també la mediàtica. No tenim, malgrat esforços antics i actuals com ara Diari La Veu i altres, capacitat per aparèixer sinó molt rarament en les manifestacions del discurs dominant.

I és que ni tan sols aconseguim que el marc de referència en siga un que s’aprope al nostre. Hi ha sectors que tot i que haurien de fer-ho per dignitat, renuncien a pronunciar-se. Per por o per conveniència, poc importa.

I llavors què? Com podem fer, més enllà de les tàctiques imperioses del dia que segurament assumim personalment, que el que ací es diu acabe al camp del capital ideològic de la dreta? Suposant, que també és ser prou optimista, que una esquerra determinada ho haja assumit. L’altra ho tenia més clar, però amb la dinàmica i política diària sembla ara prou sense cap ni peus.

Perquè allò que ens interessaria és que la dreta civilitzada acceptara part del que diem. Podem pensar en allò que va dir Fuster sobre esquerra i país. D’acord. Però sense deixar també que els altres entorns tinguen, com a mínim, una mirada sobre la nostra visió. Com a mínim que la vegen i es puguen mostrar en contra. Clarament, seria un èxit ja fer que la consideraren. Podria esdevenir una fita important perquè el discurs guanyador tinguera una part del nostre.
A mi, però, em queda oberta la pregunta sobre com fer-ho.