L’exaltació de les falleres majors de València mai ha sigut un acte que m’haja despertat especial interés. I soc faller, això que vaja per davant. Qui espere trobar en la meua columna un rutinari exabrupte antifaller va molt despistat. He escrit moltes vegades -i aquesta és una bona ocasió per escriure-ho una vegada més- que les actituds antifalleres habituals el que bàsicament denuncien és que qui les profereix parla com a senyoret classista o com a coent desclassat. I és que a casa nostra fer antifallerisme rutinari és el camí més curt per anar de guai.
De fet, precisament el que no m’agrada de l’acte aquest de l’exaltació de la Fallera Major és que es tracta d’un dels espais i rituals on és més palesa la colonització que la festa popular va patir per part d’una part de l’elit social de la ciutat i pel poder municipal. És un d’eixos actes de gala on la gent important es pega una immersió de masses amb pseudoglamour i es fingeix poble sense haver de xafar terra. Jo pense que les falles de veritat -o si es vol, el més important de les falles- és una altra cosa.
Cal reconéixer, però, que almenys en una part dels anys de govern de Compromís en les falles, es va tractar que fos -o que semblara- una altra cosa. I si en el darrer període es va triar algun -o alguns- mantenidors que perfectament podrien haver sigut triats per un govern del PP, si més no es va procurar que foren capaços de parlar valencià.
Crec que l’única cosa per a la qual podria servir un càrrec tan essencialment coent i tan anacrònic com el de mantenidor o mantenidora és precisament per visibilitzar un discurs retòricament ben construït en valencià amb una audiència més o menys ampla i diversa. Per descomptat, la primera exaltació de la nova època pepera ha tingut dues mantenidores que han fet servir el valencià de manera pràcticament residual i fent ben palés que normalment no hi alenen ni una paraula, com correspon a les persones tan fines que són, de nissaga de poder en un cas, i bona amiga de María Pombo en l’altre.
He vist últimament en twitter que algun polemista suposadament d’esquerres des de la Meseta ha tornat amb la idea que el valencià (o el català) és la llengua de la burgesia. Una mirada superficial al Palau de la Música el passat cap de setmana haguera sigut prou per a rebatre-la. La gent fina a casa nostra parla del valencià -que no en valencià-, quan no amb menyspreu, en el millor dels casos amb paternalisme, precisament com un tret fossilitzat de cultura popular, i sempre, sempre, amb llunyania. En els salons de la burgesia local i en el soi-dissant gran món el valencià no es parla perquè fa lleig. I els atents governants locals, com que volen fer actes amb glamur i molt fins, fan el possible perquè el valencià no aparega massa i es pose a fer el llauro. Per garantir-ho sembla que fins i tot se’n van a Madrid a contractar espectacles.
D’això és del que tenia decidit escriure la meua columna setmanal. Sembla un bon tema, i oportú, perquè mostra una vegada més l’actitud envers la llengua de la dreta valenciana i de les classes dominants del Cap i casal. Però… ves per on que de sobte em trobe un article d’allò més seriós, intel·lectual i amb voluntat d’amplària de mires sobre el futur de Compromís, signat a quatre mans per dos il·lustres veterans de la coalició, Manuel Alcaraz i… Joan Ribó, l’alcalde sota el govern del qual es feien exaltacions de la fallera major en valencià. Doncs bé, l’article en qüestió està escrit en la mateixa llengua que els discursos de Marta Lozano i Hortensia Roig. I, clar, no en Diari La Veu, per exemple, sinó en Levante-EMV, que ja sabem com se les gasta últimament.
I és que sembla que de les coses importants cal escriure en castellà. «Dilo en castellano, suena más verdad», que cantaven irònicament Zoo. Ai, la diglòssia, que ens la trobem on menys ens l’esperàvem, però a veure ara amb quina legitimitat continue fent la crítica de les mantenidores. Crec que tancaré aquestes línies citant jo també uns versos en castellà. Aquests, en concret, de Francisco de Quevedo: «Y no hallé cosa en que poner los ojos / que no fuese recuerdo de la muerte». I és que té igual on mires: sembla que estem rodejats.
