No només el nòvio de la presidenta de Madrid, senyora Ayuso, també tota la família s’ha enriquit. Vaja!… En la societat espanyola, de fa temps, ve aflorant la tensió entre la necessitat de majors nivells de participació i control que generen major implicació i corresponsabilització de les gents o, per una altra banda, la conveniència (per a qui?) d’un cert dirigisme necessàriament des d’uns ens cada cop més centralitzats o jerarquitzats o autoprofessionalitzats. Un exemple val més que mil paraules: qui va decidir convertir el País Valencià en un rosari de Ciutats Temàtiques?, va ser el poble, després d’un debat, priorització de necessitats i elecció?, o va ser una elit pensant per tots, Zaplana i companyia?… Convindrem que, si ho hem de pagar tots, ho haurem de decidir entre tots, se’ns haurà de tindre en compte.
Però si aprofundírem, indagant com funciona eixa elit pensant i decisòria, veuríem que, al seu temps, no té un funcionament democràtic: Fraga nomena president del partit Aznar, com este a Rajoy, sempre digitalment. Qui ha designat Mazón com a candidat a presidència?… És a dir, una societat mancada de la major part dels mecanismes participatius genera o tolera organismes que no titlarem d’ademocràtics però sí de jeràrquics, centralistes i dirigistes. I, després, estos elegiran el Consell del Poder Judicial, el Fiscal General, igual com el Director General de Televisió Espanyola o el Director del SEPI (ex INI) i este el Director de la Agència EFE (qui crea o dirigeix la política informativa interessada)… En fi, per a què citar-ne més?
En la mesura que un s’aparta del sentir i de l’acció de la col·lectivitat cau, o pot caure, en el joc dels interessos dominants en la societat, entre els quals el principal, tots sabem, és l’econòmic. La política es torna un intricat exercici de números, percentatges, primes de risc, controls de dèficits, reserves, deutes… que ens fan creure que tot és un mercat, un món que obeeix a lleis cegues i sense esperit. I pensem que l’emanació de lleis serà neutra?, quan obeeix a algun interés específic, el principal és econòmic, ja sabem. Per què, en el seu moment, es va decidir devaluar la societat espanyola (rebaixa salarial i retalls) per a fer-la més competitiva, però no perseguir el frau fiscal, l’economia submergida o els paradisos fiscals? Per què, en aquell moment, es va donar una amnistia fiscal als poderosos i defraudadors?…
La societat espanyola sembla que tolera la seua marginalització en el joc polític. Sap que la seua no participació plena i la seua no tutela ha comportat el finançament i manteniment irregular de partits (casos comptabilitat B del PP, o cas Palau de Catalunya, o cas Filesa Psoe), també d’organitzacions empresarials o sindicals. I d’aquí, a la corrupció sistèmica, només hi ha un pas. La societat hauria de pensar que una organització territorial descentralitzada, sense un repartiment proporcionat i democràtic dels recursos, porta a l’infrafinançament, l’endeutament, i circumstancialment a la irresponsabilitat. Hauríem de saber que una Constitució que limita la plena democràcia de les seues institucions i organismes (Justícia, mitjans públics de comunicació, partits polítics, lleis electorals, circumscripcions…) i la capacitat participativa dels seus ciutadans (no referèndums, no consells participatius, no priorització de necessitats, no controls, no revocacions de càrrecs…) obeeix a interessos inconfessables, limita la sobirania popular, porta corrupció…
Ningú no pot parar les conseqüències derivades. Creixeran i creixeran més, fins desbordar-se. El millor és encarrilar-ho tot i donar-li eixida: reforma de la Constitució i plena democràcia participativa. Cosa que no interessa als encarregats de dur-ho endavant, és a dir, ja sabem, no interessa als partits polítics.
