Rafa Nadal ha sigut notícia últimament, no per alguna gesta esportiva, sinó per haver sigut proclamat ambaixador, se suposa que en el món sencer, de la Federació de Tenis d’Aràbia Saudí. Suposem que això li reportarà bona cosa de petrodòlars, que al pobre li faran falta quan es retire de les competicions tenístiques.
A mi, Rafa Nadal sempre m’ha paregut una persona cabal, mesurada i diria que ètica. Per això m’ha paregut una decisió fora de lloc eixe conveni de representar un país a on la llibertat brilla per la seua absència, a on les dones són com a éssers inferiors, a on hi ha pena de mort, no sols per a delictes com matar, segrestar o violar, també per no complir amb els preceptes religiosos o lleis i normes polítiques, a on hi ha persecució política als discrepants. Això m’ha semblat estrany per a una persona referent d’un estat democràtic, a on el règim polític i la convivència són diametralment oposats al que Nadal representarà esportivament. Diuen que els diners ho poden tot, però jo pensava i pense que tot no. Segur que no. Jo comprenc que un jove esportista que busca llaurar-se un pervindre i guanyar bons diners, vaja a Aràbia Saudí o a altres països del petroli a obrir-se un camí, si té l’oportunitat, i a tindre uns ingressos, però Rafa Nadal, a quin sant? Decepcionant i depriment. Clar, que no és l’únic espanyol en eixa classe d’emigració selectiva. El corredor automobiliste Fernando Alonso i el golfiste Jon Rahm també xafen seguit seguit eixe territori, no només per a competir esportivament.
I fa uns quants anys va fer el seu descobriment saudí Josep Guardiola, el que en un discurs, en ple procés català, va dir que Catalunya volia i exigia llibertat, perquè es veu que ell no la percebia. Podem suposar que Guardiola, que també va fer com d’una espècie d’ambaixador d’Aràbia Saudí, en algun moment, demanaria a crits «llibertat» en eixe país, quan estava allí. Un altre que també va tastar la mel dels petrodòlars va ser Xavi Hernández, que va arribar a dir que «A Qatar no hi ha democràcia, però funciona millor que Espanya». Millor que jugue i que s’entrene amb el baló. Políticament, millor calladet. I entre els emigrants a eixos paradisos islàmics, tenim per allà a Cristiano Ronaldo, acompanyat de Georgina, que supose que es posarà el xador al cap quan va al supermercat o quan ix a passejar de la mà del marit, perquè a soles no, que és dona. La veritat és que d’este xic no m’estranya gens que haja optat per l’«emigració» a un país ric en petrodòlars. I dins de l’àmbit esportiu, també tenim com a «migrant» i resident en un d’eixos paradisos, Abu Dhabi, capital dels Emirats Àrabs Units, el nostre rei emèrit Joan Carles I. Dic «dins de l’àmbit esportiu», perquè el pobre exmonarca era caçador d’elefants, a més de regatiste en la mar.
I és que com va dir el paisà de Rafa Nadal, el frare poeta Anselm Turmeda, fa uns quants anys, «Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l’hom orat, pus que d’ells haja». No cal aclarir el vers. Està ben clar.
