Fiat (vegeu «El viatge del diner a la intangibilitat») és l’imperatiu del verb llatí fio i es pot traduir per «siga fet». Diem diner fiat el que ho és per imperatiu del poder legislatiu, per això es diu també «de curs legal». En Espanya l’euro és fiat per raó de l’article 3 de la Ley 46/1998, de 17 de diciembre, sobre introducción del euro. També en tots els països de l’eurozona que s’hi adheriren seguint les instruccions del Reglament 974/98 del Consell de la UE. El qualificatiu fiat no correspon a una classificació del diner segons la seua naturalesa, solament ens informa que un Estat l’ha establert com a oficial.
Arreu del món, els Estats coincideixen en la classe de diner que trien com a oficial: el diner-deute amb interés creat pel sistema bancari de banc central, que exerceix el control. Un diner que hem analitzat amplament en la sèrie, havent trobat les propietats i els mecanismes pels quals afavoreix efectes indesitjables com el creixement insostenible, amb la degradació del medi ambient que comporta, i l’increment de la desigualtat material.
El diner fiat també es qualifica de vegades «de curs forçós», cosa que no és completament certa. Els creditors tenen obligació d’acceptar euros, però a més, creditors i deutors «…poden acordar l’ús de diner d’emissió privada com els sistemes locals d’intercanvi (per exemple, de pagament mitjançant vals) o monedes virtuals (de tipus bitcoin)», com llegim en aquest enllaç de la UE. I així, són legals les transaccions en moneda-lliure Ğ1, ja que compradors i venedors estan d’acord en usar eixa moneda. Personalment, diumenge 21 de gener (Ğmercat de Bétera) vaig ingressar 145 Ğ1 venent llimes i em gastí 360 Ğ1 en diversos productes.
Els bancs centrals coneixen l’ús del diner d’emissió no oficial i el monitoren fins on poden, però no el persegueixen, ja que no el consideren una amenaça pel sistema monetari que governen. La mateixa web de la UE enllaçada a dalt subratlla, però, que les transaccions amb aquestes monedes estan subjectes a la legislació fiscal. Ara bé, l’Estat no els para atenció mentre el seu impacte siga exigu. Solament està incrementant el control i la regulació sobre les criptomonedes, el volum de negoci de les quals si que és relativament important.
Les criptomonedes (tipus Bitcoin) i els sistemes locals d’intercanvi són diner no-fiat. Ja hem vist que les criptomonedes tipus Bitcoin funcionen, principalment, com a actius d’inversió i especulació (criptoactius), i els he dedicat atenció en una part de la sèrie, començant per «Criptomonedes». Ens queda parar esment a les que s’anomenen monedes locals, complementàries o socials. Es tracta de projectes pensats per dinamitzar l’economia de proximitat, estimulant la localització enfront de la globalització, fomentant que el diner dels intercanvis es quede en l’àrea del seu àmbit municipal, comarcal o regional.
Sent rigorosos, cal distingir, i treure d’aquest grup, un tipus de moneda local que es vincula al diner fiat mitjançant la propietat de la convertibilitat. Busquen així atraure comerços perquè l’accepten, sabent que poden bescanviar-la per euros a demanda. Projectes com la lliura de Bristol en la Gran Bretanya (que funcionà entre 2012 i 2021) o el REC (Recurs Econòmic Ciutadà) de Barcelona (actualment en funcionament) es basen en la convertibilitat. L’única manera de crear nous RECs, és comprar-los en l’APP de la moneda (1 REC = 1 euro). Es poden gastar en les empreses barcelonines que s’han adherit i es queden circulant en la xarxa comunitària que les accepta i usa. Les empreses emeten les factures en euros encara que les transaccions hagen estat en RECs. A més, les monedes d’aquest tipus es poden convertir de nou a euros; en el cas del REC ho poden fer els botiguers, petites empreses i autònoms, no els consumidors particulars (vegeu les preguntes «Puc convertir els meus RECs a euros?» i «Els RECs afecten a nivell fiscal?» en la secció FAQs de la moneda.
Trets els criptoactius i les monedes locals convertibles, ens queda l’univers de les monedes socials no-fiat, remarcant que si no són fiat és per decisió dels Estats. L’objectiu comú d’aquest univers és combatre la capacitat especulativa del diner reduint o neutralitzant la funció de depòsit de valor del diner –on rau eixa capacitat– i afavorint la circulació limitant-lo a les funcions d’unitat de compte i mitjà d’intercanvi. Els tipus de diner d’aquest grup representen sistemes monetaris innovadors respecte dels oficials: el diner-minvant , el diner-coproduït i el crèdit-mutu.
Segons el criteri de localització, els certificats de treball AB usats en l’anomenat Miracle de Wörgl, el diner d’aquell municipi tirolés durant la Gran Depressió (entre 1932 i 1933), eren moneda local, però segons la seua naturalesa, representà la posada en pràctica d’un sistema monetari inèdit: el diner minvant proposat en «L’ordre econòmic natural» de Silvio Gesell. El projecte juniste (Ğ1), al que hem dedicat la darrera part de la sèrie, també representa un sistema monetari nou, i té voluntat internacionalista, quelcom afavorit per les noves tecnologies de la informació i comunicació. Tanmateix, la gran majoria de transaccions ocorren localment en els Ğmercats que solen tindre lloc els caps de setmana organitzats per grups junistes territorials.
Ara, quan ja estic arribant a la fi de la sèrie, descobrir el sistema de crèdit-mutu ha resultat una sorpresa, ja que es basa exactament en la noció de l’essència del diner tal com vaig descriure-la en els primers articles mitjançant un experiment mental (vegeu «L’essència del diner confiança» i «El diner confiança en una societat complexa»). El que vaig imaginar en l’illa experimental d’Experior és real en les denominades ecoxarxes del País Valencià i Catalunya. El bancor era la moneda que generaven els imaginaris habitants d’Experior en els seus intercanvis, la que generen les ecoxarxes es diu ECO. El principi bàsic, però, és el mateix. A la propera peça parlarem de les ecoxarxes i del crèdit-mutu, i el compararem amb el diner-coproduït.
