El día de l’Id al-Fitr de 1447 (per a nosaltres el 20 de març de 2026) ha celebrat la fi del Ramadà, la festa de purificació després del dejuni, entre els creients musulmans. En la cultura islàmica tot està escrit. L’Alcorà és una guia completa, respectable i noble per als seus seguidors; i, entre d’altres cites, trobem:
“Dis-los a les teues esposes i filles, i a les dones dels creients, que es tapen de dalt a baix amb el mantell. És el més convenient, perquè se les distingisca i no siguen molestades” (L’Alcorà 33:58-59). Cites estes que queden catapultades a santes prescripcions. Ara bé, als ulls dels historiadors, no són res distint d’allò que predicaven tradicionalment les altres dos religions monoteistes, Judaisme i Cristianisme. En realitat, gens distint dels postulats de la societat de Patriarcat, forma de vida de tots els pobles mediterranis de l’època, la qual, basant-se en la diferència biològica de la dona, ha estat catalogant-la per la seua inferioritat física i han arribat a considerar-la bruta pels seus fluxos menstruals. L’oficialitat d’homes savis o religiosos d’esta manera ho testificaven. Així, per al grec Aristòtil, la dona era simplement un home mutilat i no era subjecte posseïdora de drets; sant Agustí, per la seua part, reduïa tot el paper de la dona només a la procreació.
No obstant això, hem de convindre que els escrits, les paraules, són una representació de la realitat, no són la realitat pròpiament dita. Tothom, per exemple, capta la diferència entre “prendre’s un temps” o “prendre’s una cervesa”. Les paraules formen part d’un context determinat, o, dit d’una altra manera, necessiten d’una interpretació. I és ací on pot estar el joc. Pot establir-se una relació de complicitat entre l’intèrpret i algú pròxim, o, senzillament, amb qui ostenta el poder. Les elits dominants tradicionals, a través d’intèrprets de la realitat, com els xamans, ulemas, clergues… interpretadors i instituïdors de normes, exerceixen el poder i la preeminència per a perpetuar el control sociojurídic de les persones i de les col·lectivitats, sense qüestionar el poder polític constituït. I, per descomptat, la reflexió personal, la reinterpretació, o l’evolució i canvi dels valors queden proscrits: el castic a l’heterodox pot ser tremend, fins i tot, la pena de mort.
Amb el transcurs del temps, ja arribats els anys 80 i 90 de la centúria passada, es produeix un canvi en l’orientació econòmica dels països musulmans, des de la tradició cap a la competitivitat i l’exportació, forçats pels plans d’ajust del Banc Mundial i de l’FMI en acció sobre els deutes externs d’estos països. Però les taxes de participació femenina en el treball a la fi dels anys 90 eren molt baixes, oscil·laven des del 8,6% d’Oman, l’11,8% d’Algèria, fins al 30,3% del Marroc, o el 43,3% de l’avançat Kuwait. Per tant, la situació fortament precària i d’inseguretat de la dona en estos països fa que l’statu quo continue i perdure; i el matrimoni, o la dependència de la dona respecte d’un home, es veja encara com una taula de salvació.
Els nous corrents europeus de residents musulmans, sobretot a França, en allò que concerneix als drets de les dones, postulaven que s’havia de distingir entre el que era religió i el que eren costums: l’hijab (el vel) és un costum tradicional, costum de submissió; la seua història està lligada, no tant a l’Islam, com a les societats patriarcals repressores. I addueixen el costat bo o positiu de les cites alcoràniques “Ningú és més pacient que Al·là”, tot indicant la seua tolerància i deixar viure.
Però, veges per on, el vel ha anat tornant-se a poc a poc com “un signe d’identitat”, en temps d’incertesa, des de finals del segle passat a este. En conseqüència, moltes dones no adopten l’hijab com a símbol de la transmissió de la religió tradicional, sinó més aviat com un signe de nova reubicació, tant de l’individu com de la seua cultura, en el món de hui. El vel reapareix, així, amb força, com un fenomen característic dels nous temps i de les dones amb una certa formació. La novel·la del Nobel turc Orhan Pamuk “Neu” precisament ens recrea el tema a l’inrevés; o “Per què tots em miren el cap?” de Randa Abdel-Fattah presenta una visió positiva de l’hijab, com a símbol d’identitat personal i reafirmació.
En el fons, en el món islàmic existeix una tensió constant entre allò que s’ha de fer (tradició, norma) i allò que es desitjaria fer (llibertat personal). En este context, les noves tecnologies, telèfons mòbils, Internet o Al-Jazeera, les modes, o l’emigració… s’han convertit en noves eines d’acció i interacció social i política. El món dels somnis, o simplement de la il·lusió, és possible. Homes i dones estan en eixa roda. Però, desafortunadament, la restricció de l’emigració de joves des dels països musulmans cap a Europa, la reducció de les remeses dineràries d’estos cap als seus països d’origen des de la crisi del 2008, la manca d’ocupació estable, més la incapacitat estructural de les economies i de les elits polítiques de bona part dels països islàmics per a engendrar un horitzó de progrés i igualtat, va causar l’esclat d’una primavera de crits i braços enlaire, en una demanda de canvis totals. Arribats els anys 2010/2011, es va donar l’explosió de l’anomenada Primavera Àrab, iniciada a Tunísia i després estesa a Egipte, Iemen, Bahrain, Líbia i Síria, amb resultats desiguals. La tensió entre tradició i evolució o llibertat continua. I no toca ni entrarem en la bel·ligerància d’Israel i dels EUA.
La dona musulmana haurà de tractar de participar en la ruptura d’eixa cortina, d’eixa paret, que encara empara règims i estructures socials endarrerides, patriarcals, després de les quals una aura de plenitud democràtica, si més no teòrica, possibilitarà que progressivament la dona guanye i ascendisca en l’escala de la igualtat social, econòmica i política. Amb hijab o burca, o sense hijab o burca.
