Quan decideixes escriure un article sobre violència contra les dones, penses: què puc dir que no s’haja dit abans? Per què ho fem una vegada i una altra si aquesta xacra no s’atura? Perquè no podem deixar que no se’n parle, que les víctimes i supervivents, anònimes i conegudes, no resten a l’oblit.
Que se’n parle, sí, que se’n parle, perquè hem de reivindicar ara, hui mateix, demà i sempre, que no podem viure amb por quan els nostres companys de vida, de feina, de l’entorn amistós tinguen actituds masclistes amb nosaltres; que creguen que som propietat d’ells i, si gosem plantar cara, ens titllen d’histèriques, desequilibrades mentals i exagerades. I quan tots aquests qualificatius els fan algunes dones, el terra s’obre sota els teus peus. Com poden fer això? On ha quedat l’empatia, la sororitat, el «jo et crec, germana»? Perquè tot això tan bonic i engrescador és per a totes les dones, però a una companya vostra l’heu deixada als «peus dels cavalls». Per què, companyes? Per què?
Amb l’objectiu de rebatre la frase «denúncies falses», sovint emprada pels negacionistes de la violència de gènere, les xifres de la memòria de Fiscalia sobre les denúncies falses, el registre del Ministeri Públic a escala estatal entre 2009 i 2021 indica que hi va haver quasi dos milions de denúncies. Només 155 foren acreditades com a falses. En termes percentuals: un 0,0081% del total.
Seguim. Aquest és un article de denúncia, de ràbia, d’indignació; un escrit amb una barreja d’emocions que m’oprimeixen l’ànima i l’estómac, perquè quan el masclisme i la misogínia venen de la mà de companyes de militància, les falsedats i la traïció esdevenen incomprensió infinita i crueltat.
A hores d’ara, hi ha convocat un congrés de renovació de càrrecs a ERPV. El pròxim 6 de juliol, sabrem qui es posarà al capdavant de la federació valenciana d’Esquerra, qui ens ha d’empènyer a seguir lluitant per un projecte republicà i d’esquerres. Hi afegiria «feminista», però no ho faré, perquè n’hi ha una candidatura que ha traït aquest principi tan noble.
Al congrés d’aquest dissabte s’hi presenten dues candidatures: per un costat, Dignitat Republicana i, per un altre, Construïm l’esquerra valenciana. La primera candidatura l’encapçala Domènec García -fins ara secretari d’organització de la federació- i la segona liderada per Josep Barberà, també fins ara president d’aquesta.
I per què dues candidatures? Perquè Josep Barberà, qui ha ocupat la presidència des del 2016, «s’enfronta a una querella criminal per delictes contra la llibertat sexual a l’exsecretària general María Pérez», tal com va publicar Diari La Veu el proppassat dissabte 29 de juny.
Aquest assumpte tan dolorós per a bona part de la militància valenciana i especialment per a mi; primer per haver patit assetjament sexual a l’entorn laboral i segon perquè dones companyes i amigues de militància, feministes (de pa sucat amb oli), de les primeres que agafen la pancarta i es fan la foto tot reivindicant «Dones amb tots els drets», han decidit fer costat a un investigat.
Però el més greu de tot plegat és la traïció de dues dones que si bé, en principi, havien de declarar a favor de Maria Pérez, finalment ho van fer en contra. Sororitat, companyonia, feminisme? «What else?», com deia aquell del cafè.
«Dignitat Republicana» neix per això mateix, per dignitat. Per la dignitat de totes i tots aquells que creiem fermament en un País Valencià net de corruptes, maltractadors, vividors i vividores d’allò de la cosa pública; un país en què de debò creiem que paga la pena militar pels drets econòmics culturals i socials de la gent treballadora i honrada valenciana.
A Esquerra, i a tots els partits polítics, no som éssers de llum, som el reflex de la societat, com a cada casa, com a cada família on, de vegades, tenim «ovelles negres» que ens fan caure la cara de vergonya.
Fem net, canviem les coses des de dins, siguem valents, perquè les esquerres patim sovint de manca de coratge i ens posem de perfil en moments decisius. Després ens posem les mans al cap per l’auge dels populismes i l’extrema dreta. No guanyen ells, perdem nosaltres. Així que fem el canvi, fem-ho plegats i fem-ho per DIGNITAT.
Avís a navegants: no cerque ni cadira ni sou, 38 anys cotitzats al sector privat m’ho avalen.
