Si em toca una mesa electoral, tindré els carnets d’identitat de persones que, és de suposar, votaran de manera pacífica una darrere l’altra. Segur que dec haver vist al barri les cares de les fotos dels carnets. Les hauré trobat al forn, a la peixateria, a la carnisseria o al centre cívic. O potser han passat pel meu costat, cadascú a la seua bola. Ves per on, en un dia d’eleccions, podré saber-ne alguna cosa. Xafardejar una mica. Això rai! Es tractarà d’una comunicació freda en forma de dades: noms, cognoms i números. La comunicació serà formal, educada, forçada per les circumstàncies, és clar. Podré observar que els noms dels votants són principalment en espanyol. També coneixeré els interventors, militants de base, que demostren que la votació és correcta i justa.
Potser hi ha algú que em diga: «Guaita, ja t’han enganxat, en ple estiu». Un home i una dona majors, en haver votat, diran: «Deure complert», alhora que deixaran anar un somriure i se n’aniran oblidant la Targeta de censat. Algú, aixecant el cap i el coll endavant, fa la sensació d’estar ben informat del missatge polític de cada candidatura i apareix com a molt segur. Deu ser algú que ha estat ben seduït durant la campanya electoral, i el que ell pense tant li fa. No és precisament algú que es presenta davant la mesa electoral arronsant els muscles i sense saber qui votar. Tot i això, la gran majoria dels votants ho fan influenciats per un familiar, amic o company de feina amb qui confia. Creuen cegament que el partit al qual voten complirà el seu compromís, entre altres coses, d’una distribució més raonable dels béns mundials.
Quina casualitat ensopegar amb aquell policia de trànsit que em va demanar el DNI. En canvi, ara és ell qui me’l dona a mi. Potser alguna senyora em dirà: «Veja si estic ací, per favor». Li respondré: «Ho sent. No hi és en aquest llistat; vaja a una altra taula». I ella, emprenyada, dirà: «I ara! D’allà m’han enviat ací, i ara vostés m’envien a una altra. Si no soc a la pròxima, me’n vaig a casa». Quan hom té problemes en les llistes, hi ha qui reacciona trencant els sobres i dient «Me’n vaig a fer-me’n una al bar», però també hi haurà que reaccione de manera violenta i dient: «Collons, no pot ser que se’n recorden de mi, només per pagar impostos».
La majoria dels votants porten el sobre amb vot preparat des de casa, per bé que no falten els que arriben despistats a la seu electoral, nerviosos i indecisos, sense saber a qui votar entrant i eixint de la cabina electoral. Segur que no hi faltarà el jove frustrat i decebut, car vol votar i li falta un mes i mig per complir els divuit.
El dia de les eleccions, els polítics xarradors que a vegades no saben el que han dit, que han tractat amb la seua verbositat de fascinar als seguidors i no han parat durant la campanya electoral, per fi callaran. Encara com! Ja tenen la feina enllestida, ja s’han guanyat el jornal. Hi havia complaença i satisfacció per les pluges del mes passat, però han quedat esquinçades per les darreres calorades que seran seguides per la passió política pel poder. Si de debò volen adquirir el compromís i es volen preocupar pels problemes de la gent, ho veurem aviat i si, per contra, volen romandre aliens a ells, també ho veurem. En el fons, cada candidat es presenta com l’únic capaç de solucionar els problemes. Mentre recompte els vots em pregunte si hi deu haver algun que confesse que ha badat tot dient ximpleries que no hauria d’haver dit. A ells rai, si han fet més promeses del que cal, ja es veurà. Mal que els pese no tothom pot guanyar. I quan se sàpiguen els resultats, hi haurà qui esdevindrà president, però ni de broma cap dels candidats acceptarà la derrota.
