Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant

Es convindrà que per tal d’esdevenir una religió monoteista, els bons pensants ja fa bona cosa d’anys que idearen allò de “Tres persones distintes i un sol Déu vertader”. Per tant, tothom alliçonat amb la frase sagrada i lapidària. Davant d’ella, mentrimentres, hom roman un poc estranyat i pensarós en veure que l’Esperit Sant és representat per un colom, i que és Déu, a més a més de l’autor predestinat fa 2.023 anys per embarassar la mare de Jesucrist, i no només un animalet pacífic per trobar la coloma disposada. Si un servidor fos colombaire, un esport ben nostrat, l’hagués proposat a l’assemblea de col·legues com a patró de l’activitat.

Bromes a banda, perquè amb les coses de fe i sentiment no es juga, em resulta ben estrany que Jesucrist, el fill terrenal del Déu Pare, que dona el seu nom als cristians, i que tanta llum ens ha donat pels seus predicaments, endemés de donar generosament la seua vida pel nostre profit i exemple, tanmateix, una bona caterva d’aquells que es consideren els seus deixebles no donen exemple d’agraïment practicant la seua pietat, i es dediquen a obrar com el Déu Pare, des d’antuvi ben rigorós i justicier, vaja, aquell de l’ull per ull, i que com a exemple d’escarni, propicià el Diluvi Universal, tot per castigar els pecaminosos envers els seus designis, del qual només se’n salvà Noé, la seua família i una parella d’animals de cada espècie.

I què dir dels reis d’Espanya, concretament ara de Felip VI, del qual el seu pare va afirmar que és El preparao?, representant de facto de Déu a la terra, el qual pot dir allò que considere oportú sense que ningú li diga ni olives, perquè és absolutament immune i endemés quan parla, tot el que diu és referendat pel govern de torn; unes prerrogatives que en una república com cal resultarien inaudites, ja que quan ho fa públicament es defensa primerament ell nomenant la Constitució. Així que, vist el vist, què fem els mortals? Doncs l’Abascal, Barrera el matador de bous, el pinxo Ortega Smith, i altres pinxos com Albiol de Borriana que no li agraden les contalles valencianes per als xiquets i xiquetes, Mazón el deixeble de Zaplana, Aznar el vanitós, la deixebla senyora Català i un llarg etc. practiquen la censura.

Fet el romanç, ara mateix n’hi ha al món, i particularment al nostre País i a l’Estat espanyol que fa temps que patim els valencians i valencianes, uns cínics irredempts que en el nom de Jesucrist i el catolicisme fan actes absolutament aliens de l’exemple del nascut a Betlem, en un pessebre al mig d’un ase i un bou, el qual després de predicar en l’exemple la pietat, endemés d’expulsar comerciants de temples sagrats i finalment donar literalment la vida per redimir els pecats del moment i del futur, no ningú dels esmentats adés li fa cas, tots conjuminats amb els casposos autoanomenats lliberals conservadors, practicant la seua llibertat de maneres i fets abocades a la pràctica del llibertinatge.

Amigues i amics, aquell Déu de l’antic testament, precursor de posar la por a les butxaques, és ben representat pels practicants del seu llibertinatge de maneres barroeres, ja que no hi disposen de crisma, perquè no hi disposen dels paràmetres necessaris per acostar-se a les verdaderes necessitats de la població, actuant amb empatia envers els seus propis interessos, deixant de banda paternalismes d’antuvi, i ensenyar la pràctica del pensament crític, fonamentat en la lectura que com deixa Joan Fuster, no només s’ha de llegir, sinó rellegir, remarcant que «les poques lectures ens aparten de la vida, i les moltes ens acosten».

Recordem Vicent Andrés Estellés. A l’any nou farà cent anys del seu naixement i els pinxos nomenats adés no el volen ni en pintura. Vos deixe «País» del Cant temporal. Obra Completa 5, publicada per 3i4:

«Treballarem pel nostre País, alt com una llum determinada i clara. Serem esclaus, llavors, dels nostre amor, i brollarem com l’aigua de les roques i serem rius, corrents d’alegria, i hi haurà amants cantant a les voreres. Nostre destí és destí de l’aigua: ve fecundant els cultius i els amors. Res no valdrà, llavors, el que hem patit: llavors vindrà un País que es conforma i que reneix, feroç, de les tenebres.»