Les dites valencianes m’agraden a cor què vols, em semblen una simbiosi entre allò que veig i allò que fan els qui no veig. I què veu un home, de poble, en aquells criats per Déu i ajuntats? Pensa que això no va amb ell, ja que li pareix que es tracta de gent de poc valor moral que fa tot allò que cal sense cap mirament, i si és en l’àmbit polític, els troba a orri, amagant-se els uns als altres sota tapadores del comú per les seues dolentes accions. Però compte, el poble pla valencià ha estat, està i estarà, si no ho remeiem, sotmès a malifetes, les quals li han costat al llarg dels temps vides, pertinences i exilis, tot tractant de transformar-ho.
Recordem la malifeta del cop d’estat del juliol del 1936 i la subsegüent guerra civil com a mostra de la cobertura il·limitada donada pels lliberals-conservadors, que encara hi perdura, havent-se engreixat fortament en la postguerra. Un repàs em duu a un article que vaig publicar a Diari La Veu el 14 de maig de 2020, titulat «Liberal conservador i patriota», en el qual deia que el liberal-conservador es mou només pel seu propi interès, entrebancant a base de diners i delacions, avenços democràtics i socials d’eixe poble pla.
Vicent Andrés Estellés, al Llibre de Meravelles en té de poemes per a tot aquest ramat: «Ens demanen silenci, quan es queden encara tantes coses per dir… a dormir, a callar. Els prohoms mediten, creuaven piament les mans sobre el melic, ofegaven un rot, aclucaven els ulls. El món està ben fet. A callar tot el món. A dormir tot el món. El món està ben fet». Al fil d’això, heus ací alguns efectes de malifetes protagonitzades pels actuals liberals-conservadors que ens governen ara mateix, afegint-hi els de Vox, tot i que són els mateixos, seguint comportaments passats d’aquell que jau al cementeri de Mingorrubio.
Heus ací, tot seguit, només un tast de com opera aquesta gentada, per no dir «gentola». Conta Manuel Lillo i Usechi, periodista de Diari La Veu del País Valencià, en un seu article del 21 de gener proppassat, que el Tribunal Superior de Justícia valencià ha confirmat una condemna contra l’Ajuntament d’Alacant, governat pel PP, per haver exclòs indegudament l’empresa Geamut, SL, d’un concurs públic que havia de culminar amb una adjudicació amb la finalitat de gestionar les zones verdes de titularitat municipal. Havent de pagar-li al consistori un milió d’euros, que es diuen prompte, a l’empresa afectada, en benefici de STV Gestión que va guanyar aquell concurs.
I s’ha de veure, qui treballava en l’adjudicada? Era, ni menys ni manco, un tal José Manuel Cuenca, actual cap de gabinet del mai prou ponderat i alabat «exhonorable» Carlos Mazón Guixot, com a responsable de relacions internacionals. El contracte es va adjudicar (seieu si sou drets) quan l’«exhonorable» presidia la Diputació d’Alacant.
D’altra banda, ens conta el digital Infolibre en un article del 21 de gener proppassat, que el Partit Popular té contractat, a través de la Mesa del Senat, l’advocat de Manos Limpias Victor Soriano en la causa oberta en aquella institució contra el fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz, com també va publicar elDiario.es. Victor Soriano cobra com a assessor de la cambra alta la gens desdenyable xifra de 56.937 euros des de principis del 2024. Soriano també actua com a lletrat de l’organització ultra en la investigació contra el fiscal general per delictes contra la Hisenda Pública, presumptament comesos pel nuvi de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.
L’explicació oficial adreçada a Infolibre per part del PP és que Soriano treballa directament per al Senat com a institució en un càrrec de lliure designació de la secretaria primera de la Mesa, en mans de la popular Eva Ortiz. La mateixa Ortiz ha afirmat que l’advocat hi disposa de la compatibilitat tant per a l’exercici de l’advocacia, com també per al Senat. A més a més, el PP insisteix que Soriano no és l’advocat de Manos Limpias en l’acusació contra el fiscal general, sinó que dirigeix el bufet contractat per l’organització. Per la qual compatibilitat el mantindran al seu actual lloc de treball. Una mostra, a parer meu ben evident, que «Déu els cria i ells s’ajunten». La senyora Ortiz, de la Mesa del Senat, sembla que ho té clar i en el seu descàrrec manifesta del senyor Soriano el següent: «Es su vida privada». Em fa ois i em tape el nas.
L’advocat Soriano, en el seu descàrrec, i a preguntes d’elDiario.es, es defensa dient que hi disposa d’un despatx en el qual treballen una dotzena de persones amb clients diversos, així com ajuntaments del PSOE o expolítics de Compromís. Remarca amb un cinisme com la copa d’un pi que «no hi ha cap relació entre el meu treball al Senat i la meua activitat com a advocat, la qual és al marge de qüestions ideològiques o de política». Convindreu amb un servidor que l’advocat togat és endemés un gat. D’altra banda, un servidor segueix fent una retafila de malifetes dels seguidors impenitents d’aquell addicte al braç incorrupte de Santa Teresa:
- L’«exhonorable» president del Consell en Carlos Mazón adjudica més de mig milió d’euros -578.512 euros- a dit a una empresa del caporal de campanya del prohom n’Alberto Nuñez Feijóo, tot després de la maleïda barrancada del 29 d’octubre a Iñigo de la Serna exministre de Foment de l’època de Mariano Rajoy, i ara directiu de Typsa, per esmenar desperfectes de la presa de Buseo a Xera. Com han operat en altres acords per a reparar els danys ocasionats de la barrancada. Preguntat al respecte, Iñigo de la Serna respon que ell no sap absolutament res de res.
- La Fiscalia de Galícia remet a la Fiscalia General tota la documentació sobre una mansió presumptament il·legal de l’esposa de Feijóo, Eva Cárdenas, transmetent una demanda de Miguel Delgado, responsable de la plataforma en Defensa del Sector Marítim Pesquer de Galícia, la qual intenta esmenar totes les possibles accions fraudulentes de la parella del polític conservador (un eufemisme, vaja). Cal dir que en aquesta denúncia també hi apareix l’alcaldessa de la localitat Letícia Santos, on s’ubica l’esmentada mansió.
Hom no s’hauria d’estorar massa davant tanta «presumpta» ignomínia i hauríem de cercar d’una vegada per totes sinergies per remetre’ls a la dula, per no dir una cosa més lletja. Mentrimentres, vos deixe amb Marc Granell i el seu poema «De carrera», de Poesia completa 1979-2016, editada per la Institució Alfons el Magnànim:
«Patir la pau. Mossegar amb dents petites els udols d’un capvespre filferro. La por no té llei. I sopar amb cames feixugues tots els bonys avorrits d’una història tan llarga.»
