Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
En les últimes setmanes, la reivindicació per la inclusió de les persones majors en la banca digital ha causat gran rebombori en els diferents mitjans de comunicació. La banca digital deshumanitza, exclou i discrimina. És un problema que, afortunadament, s’ha filtrat en l’agenda mediàtica i, fins i tot subtilment, també en l’agenda política.
No obstant això, l’abisme digital entre generacions provoca altres escenaris de deshumanització, exclusió i discriminació molt més sagnants -al meu entendre- per ser l’Administració pública la interlocutora dels qui pateixen les conseqüències. Una Administració impertèrrita, fèrria i gèlida que es llava les mans i desvia la mirada davant les necessitats de la ciutadania amb menys capacitat d’accés i ús a recursos digitals.
María, Conchín i Armando són persones voluntàries i compromeses. Formen part de diferents associacions. Associacions culturals, festives, de persones majors… Porten anys treballant desinteressadament en les juntes directives. Han dedicat el seu temps, les seues ganes i la seua energia a fer funcionar la seua entitat i a teixir xarxa social (una xarxa social, per cert, que no és digital).
María, Conchín i Armando tenen 73, 78 i 82 anys, respectivament. I estan esgotats. I frustrats. I es plantegen tirar la tovallola perquè pràcticament els resulta impossible compatibilitzar la gestió diària de l’associació amb les exigències burocràtiques, normatives i tecnològiques requerides.
Des de 2018, les associacions estan obligades per llei a relacionar-se amb l’Administració pública de manera electrònica. Això significa que si María, Conchín o Armando, com a representants legals de la seua associació, es personen en un ajuntament per a realitzar qualsevol tràmit relacionat amb la seua entitat, -carpeta de documents en mà-, cap persona del funcionariat els podrà atendre. Amb sort, se’ls indicarà els passos a seguir per a: 1) obtindre la seua signatura digital personal; 2) descarregar un certificat de junta directiva del registre d’associacions; 3) tramitar la sol·licitud del certificat digital de representant d’entitat (cita en Hisenda mitjançant); 4) instal·lar el certificat digital de representant d’entitat en el seu ordinador; per a, i finalment, 5) realitzar el tràmit per al qual s’han acostat a l’ajuntament, -carpeta de documents en mà-.
A simple vista pot deduir-se que ni María, ni Conchín ni Armando podran seguir aquests passos fàcilment sense que ningú els acompanye en aquest procés. Per molta voluntat que posen, manquen dels recursos necessaris. I si ningú fa res, acabaran per desistir, deixant morir a les seues associacions. I, en conseqüència, no sols veuran disminuït el seu dret a associació, que també, sinó que, probablement, a més a més acabaran per veure com es dilueixen els lligams del seu projecte vital. Perquè, -i recorden-, les associacions són, entre moltes altres definicions, punts de trobada, espais de desenvolupament identitari i instruments de relació social. Així que no sols de drets va la cosa.
Encara que, si parlem de drets, permeten-me portar-los a col·lació les tres primeres línies de la Llei orgànica 1/2002, reguladora del Dret d’Associació, on s’assenyala el següent: «El dret fonamental d’associació, (…), constitueix un fenomen sociològic i polític, (…), respecte al qual els poders públics no poden romandre al marge».
Així que, mentre l’Administració decideix si trau o no el cap de terra, i davant l’allau de consultes rebudes en les últimes setmanes, la Fundació Horta Sud, en col·laboració amb Caixa Popular, posa en marxa, en el marc del programa «Escola d’Associacions», un servei presencial d’assessoria i acompanyament a les persones majors per a donar resposta a les necessitats detectades.
Perquè no podem quedar-nos de braços creuats i perquè María, Conchín i Armando s’ho mereixen.
