Va ser en agost del 1993. Jo tenia vint-i-poquets anys i vaig assistir a un curs d’estiu a la Universitat Menéndez Pelayo de Santander dirigit per Héctor Subirats i Fernando Savater titulat: «La crisi del subjecte: identitats de l’acció i de la passió». Del curs aquell recorde poques coses. De Fernando Savater, que portava unes ulleres molt boniques i que parlava molt bé. Era un filòsof al qual se l’entenia. En aquells temps jo estava tractant d’esbrinar què volia dir allò de la crisi del subjecte. A penes estava endinsant-me en la lectura de Roland Barthes o de Michel Foucault i aquell curs en realitat em va acabar de confondre. Ara, retrospectivament, ho atribuïsc al fet que, probablement, aquell filòsof tan entenedor el que feia era exercir l’art retòric de la brillant banalitat per a després cobrar la direcció del curs en aquells temps de les vaques grosses i la cultura d’oripell dels qui alguna vegada lluitaren contra Franco, o almenys feren alguna cosa que podia interpretar-se retrospectivament com contra Franco, i ara estaven cobrant-s’ho, entre altres coses, en universitats d’estiu. Però, malgrat tot, recorde una frase amb la qual va cloure una intervenció: «la vida és un viatge a l’estranger», deia, com a recordatori per combatre la xenofòbia.
Que ara a aquestes altures la xenofòbia de Georgia Meloni i el seu feixisme declarat no li moleste el més mínim i el defense en columnes a El País ja no em sorprén, clar. Està massa temps fent-se perdonar en Madrid el fet de ser basc i sobreactuant espanyolisme i combatent l’ús de les llengües que no siguen el castellà a l’estat espanyol perquè puga sorprendre’m el que arribe a dir aquest correligionari de Rosa Díez. Però aquesta vegada m’ha pegat per recordar aquells dies d’un llunyà agost en què encara m’empassava molts dels figurons de la cultura de la transició.
Arran d’això i de la vinyeta que va publicar aquest cap de setmana el Roto contra el feminisme he recordat un llibre de vinyetes seues que em vaig comprar fa molts anys i que vaig acabar donant a la biblioteca d’un centre on vaig treballar. Tampoc em sorprén el que puga dibuixar a aquestes altures. La seua furibunda catalanofòbia va ser una mena d’element alliberador de pulsions ultradretanes. Després ja no va sorprendre que es fera antivacunes. I, ara, tampoc, és clar, que faça acudits contra el feminisme, negacionistes de la violència contra les dones, dignes d’UTBH i de ser reivindicats per Soto Ivars.
Podria continuar la llista, però aquests dos exemples són molt significatius. També em puc recordar a mi mateix llegint El País els dissabtes a un café. Me’l comprava pel Babelia, però me l’acabava llegint sencer. Pensava que era un diari seriós i d’esquerres, tan jove, tan intel·lectual que em creia i tan innocent. Resulta una mica vergonyós confessar-ho, però crec que molta gent de la meua generació en algun moment va creure que vivia en el millor dels mons possibles o, si més no, que vivien en una democràcia on tot era possible i on la ultradreta -que sabíem que existia, és clar, com per a no saber-ho anant a les manifestacions del 9 d’octubre i del 25 d’abril— no formava part del sistema, sinó que era una anomalia, despulles d’altres temps amb data de caducitat. Però, vaja, en agost del 93 jo escoltava Savater parlant contra la xenofòbia i quatre mesos abans havien assassinat Guillem Agulló. Durant aquells mesos i aquells anys, començaríem a aprendre moltes coses sobre el vertader significat de les paraules i sobre el seu valor.
En fi. Hui, El Roto va filant acudits rancis i amb flaire ultradretana, catalanòfoba, magufa i masclista. Fernando Savater sembla haver arribat per fi a destí i blanqueja obertament el feixisme, supose que per veure si a la vellea encara pot traure alguna canongia si arriba a governar ací la ultradreta, encara que siguen nous cursos d’estiu on puga posar ara la seua brillant banalitat retòrica al servei de la justificació de la xenofòbia i del que faça falta.
I a nosaltres, als xiquets de la transició, ens ve més forta que mai la idea que potser sempre han sigut així, que no és que determinats santons de la Cultura de la Transició hagen esdevingut feixistes, sinó que ja eren així aleshores, que per això estaven precisament al centre dels focus, organitzant cursets, generant xerrameca que sonava cultíssima i progressista, cortines de fum per confondre els incauts, per amagar un sistema podrit de franquisme encapçalat per un rei corrupte i immoral; que no és que hagen canviat amb la vellea, sinó que simplement els han caigut les màscares, han perdut el personatge, i tot queda, per qui ho vulga veure, més clar que mai.
