Jo no sé si Francisco Camps aconseguirà que el seu partit el nomene candidat a alguna cosa, però la seua reaparició pública estel·lar és una de tantes coses que passen al País Valencià que seria divertida si no fos perquè, si penses dues vegades en les seues implicacions, ja no li trobes la punyetera gràcia. Al principi les seues gesticulacions em semblaven simplement bufonades d’un cadàver polític que no es resigna a ser-ho, però cal admetre que les coses d’alguna manera van a favor seu.
Ell encarna una època fosca i trista de la política i la societat valencianes: la de l’epidèmia de formigó, la de les comissions i sobrecostos, mil, dos, mil, tres mil, quatre mil, mig milió de peles, els amiguets de l’ànima, els ionquis dels diners, la desaparició de la televisió pública valenciana i del sistema financer valencià incapaç de resistir tanta corrupció, fins i tot l’inici de la desaparició en diferit del València CF, els tripijocs immobiliaris que acabaren amb la pirateria global de Meriton Holdings fent negocis amb el patrimoni del club. I, tanmateix, la incapacitat de Carlos Mazón, la seua grollera irresponsabilitat, pot crear il·lusions retrospectives en eixa part de la nostra societat que està desitjant votar el PP, que no pot concebre votar un altre partit.
I no és només això que ja he sentit alguna vegada dir que aquells almenys robaven i gestionaven i estos només roben. El PP de Zaplana, Francisco Camps i Rita Barberá va anar aconseguint majories absolutes de vertigen perquè aconseguiren polsar un ressort simbòlic del poble valencià: ens anaven a posar en el mapa i així ens durien la prosperitat. Van aconseguir manipular a favor seu el complex d’inferioritat dels valencians, mai tractats com senten que mereixen, el greuge permanent d’Olimpiades, Expos i AVE a Sevilla. Recorde en alguna de les victòries de Camps sentir en un bar com es felicitaven dos parroquians perquè aquella victòria garantia que tindríem Fórmula 1. I hagueren de furtar molt, a dos mans i de manera obscena, per a arribar a perdre unes eleccions. De fet, no sé quant de resta d’aquella hegemonia simbòlica hi havia en el fet que huit anys després recuperaren el poder presentant el cantant de Marengo com a candidat a la presidència de la Generalitat, un personatge gris amb pinta de bon xic, de pijo festeret, fins que es va revelar no només com un incapaç absolut, que això es podia veure vindre, sinó com un complet miserable.
Per això deia que no sé si Francisco Camps aconseguirà que el seu partit el nomene candidat a alguna cosa, però el que sí que sé és que no m’estranyaria. I farà mal l’esquerra en menysprear la seua capacitat de mobilitzar el vot i de reescriure la història d’una etapa particularment sinistra de la nostra història recent.
Llegia en la premsa que Mazón es va permetre per fi assistir a un acte multitudinari en la Missa d’Infants del dia de la Mare de Deu dels Desemparats. Segons el mitjà escollit llegirem o no que va rebre insults, però en el que coincideixen és que va rebre aplaudiments i crits d’escalf. Supose que de gent que es considera molt valenciana i molt cristiana. Això pot llegir-se en claus diverses: una, clar, que es tracta de gent tan deteriorada moralment com el seu estimat president, tan alienada que podria estar aplaudint mentre qualsevol negligència d’aquest miserable, qualsevol risc per a la gent normal assumible en benefici del turisme, li costara la vida. Però també és perquè encara que semble inversemblant hi ha gent que considera com a part de la seua idiosincràsia valenciana ser del PP. Eixa gent no crec que dubtara en votar fins i tot Mazón, però molt possiblement encara ho farien amb més gust si pogueren tornar a votar Paco Camps.
És evident que no és només mèrit propi, però el ben cert és que un partit obscenament provincià, decididament colonial, al servei dels interessos de l’oligarquia resident en la Villa y Corte, treballant amb fervor perquè el País Valencià siga el que l’estat espanyol li té destinat en el repartiment geogràfic de treballs, complaent amb l’infrafinançament, als peus de la patronal de turisme a la qual no dubta en oferir en holocaust la vida dels ciutadans i ciutadanes si és necessari, eixe partit antivalencià, que s’avergonyeix de la llengua del seu poble i lluita per arraconar-la i fer-la desaparéixer, el partit de la coentor acomplexada, eixe partit és per a una part de la societat el partit valencià per excel·lència. I ni tan sols es comporta com el PP gallec, obturant nacionalisme a canvi de gestos i d’un regionalisme retòric. Ací és un vertader forat negre de la valencianitat. I quan comproves això se’t lleven les ganes de tot.
Pot haver-hi una dreta valencianista al País Valencià? Una dreta que siga dreta però no postfranquista, que no es resigne al paper de submissió i ofrenamenta que ens té reservat la metròpoli madrilenya, és a dir, una dreta que no siga elit local integrada a l’estructura colonial, que traeix el seu poble a canvi de les molles del procés extractiu? És possible que tinga èxit algun projecte allà on Francesc de Paula Burguera va fracassar? Jo, la veritat, és que no soc gaire optimista. Eixa dreta, si existeix, es pot trobar en determinats sectors i municipis del Bloc, ara Més, en una part de la nostra cultureta, que serien senyors i senyores de dretes en un país normal, i que ací ho són, però el tema de la llengua i la consciència nacional els fa mimetitzar-se amb l’esquerra, i quasi pare vosté de contar.
Joan Fuster deia allò que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, i estos anys he llegit algunes reflexions posant en dubte esta sentència i fins i tot considerant-la contraproduent. Crec que confonen la causa i l’efecte, i els fets al voltant dels quals he reflexionat en esta columna continuen donant la raó en açò al mestre de Sueca. El País Valencià serà d’esquerres o no serà perquè la dreta valenciana passada pel franquisme va oblidar i va deixar arrere el seu component si més no regionalista. El País Valencià serà d’esquerres o no serà perquè la dreta valenciana no vol ser valenciana, perquè treballa per a uns interessos que són contraris al seu poble i al seu país. El País Valencià serà d’esquerres o no serà perquè la dreta valenciana voldria ser Castella, voldria que ser la platja de Madrid no fos una metàfora. El País Valencià serà d’esquerres o no serà perquè la dreta valenciana pensa que ser valencià és això, aplaudir fort a la Mare de Déu i al president pepero, no importa el grau de la seua misèria moral.
Pot canviar això? Pot, però no soc optimista. Potser tenen raó els qui pensen que als nostres pobles hi ha gent perfectament conservadora que no són això. Ja s’ho faran, si continuen votant el lladre i el botxí. Mentrestant el repte el té l’esquerra. Enfortir les opcions d’esquerra és també fer País. No resignar-nos a ser la platja de Madrid, a la infraocupació que vol la indústria del turisme, no posar les vides de la gent per davall dels interessos de la patronal de l’hostaleria, és fer País. Hui no hi ha cap altra manera.
