La dreta valenciana (ja m’enteneu) ha governat la Generalitat, amb aquesta, durant sis legislatures des de la recuperació de l’autogovern. Els governs d’Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra apostaren per un model econòmic tercermundista, rajola i turisme a dojo, escassa inversió en R+D+i, etc. i no s’estigueren de fomentar una corrupció generalitzada. Aquest programa comportà l’empobriment de la societat valenciana, en més d’un sentit, i una càrrega de reputació que costà molt de matisar temps després. Ho vaig desenvolupar en una monografia publicada per l’Editorial Afers i ara no puc estendre’m.
Carlos Mazón, amb el suport parlamentari de la dreta racista i antivalenciana de Vox, no passa d’un imitador vulgar del condemnat de Cartagena. A banda de la negligència criminal que suposà la mort de més de dos-cents vint valencians, les seues accions han anat encaminades a afavorir bàsicament hostalers, constructors i empresaris afins. Suprimir la tímida taxa turística, desregular la depredació del territori (“la maldita Ley de la Huerta”, va escriure en una piulada, en una redacció impròpia d’un president) i repartir contractes a empreses de la trama Gürtel són mesures marca de la casa.
Aquesta dreta clientelista, fètida, de vol gallinaci, no té, sorpresa!, entre les prioritats, la cultura. No, aquesta no és una dreta liberal com la de José Antonio Noguera de Roig o de Joaquín Muñoz Peirats, per posar-ne un cas, militants tots dos del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (sí, País Valencià!), formació que acabà deglutida pel franquisme reformista de la Unión de Centro (para)Democrático. Ni tampoc és la dreta democratacristiana de Joaquim Maldonado, de la Unió Democràtica del País Valencià, amb sort idèntica. La dreta raonable fou bandejada durant la transició i quedàrem a l’arbitri d’uns xupladors insaciables i sense escrúpols. Canvien les cares, però no els prototips.
Els líders d’aquesta tropa es trobaren el 2023 que havien de governar, de nou, la cultura d’aquest país. Com que no els interessava ni tenien cap pla per a gestionar-la li la regalaren a Vox, que va triar un torero franquista com a conseller. No és que la història de la política cultural de la Generalitat siga particularment brillant, però Vicente Barrera aconseguí ser el titular de cultura més inepte des de 1983. Sabia matar bous i també enfonsar institucions culturals en l’any escàs en què exercí el càrrec.
No debades a Barrera només el motivava cessar a responsables sense ni preocupar-se de bastir mínimament una alternativa. Així, el 21 de novembre de 2023 destituïren el director gerent del Centre del Carme de Cultura Contemporània de València José Luis Pérez Pont, comiat que un jutjat declararia improcedent. Però a ells els té igual. Paga el contribuent. El 16 de febrer de 2024 arribaria el torn d’Abel Guarinos, director de l’Institut Valencià de Cultura. Prèviament, ja s’havien carregat Marga Landete, Francesc Felip i Roberto Garcia, directors adjunts respectivament de Música, Audiovisual i d’Arts Escèniques.
Com de qualsevol gestor cultural, en democràcia es pot criticar les decisions que prengueren, però difícilment es pot posar en dubte que tant Pérez Pont com Guarinos i el seu equip protagonitzaren una gestió exitosa, en més d’un sentit, també en el de l’assistència de públics.
I què han fet de l’IVAM? Van forçar la dimissió de la directora Núria Enguita amb una tàctica més pròpia de la camorra napolitana. El fet és que la principal institució d’art modern del país no alça el cap. Crisi rere crisi. Tot el que toquen, ho embruten o ho destrossen.
L’eixida de Vox del Consell dugué Mazón a ampliar les competències de l’infame José Antonio Rovira, que també ha fet mèrits per passar per ser el pitjor conseller d’educació de la història.
Certament, podríem parlar de la política cultural dels vuit anys dels governs del Botànic, amb llums i ombres. Però quines són les llums de la política cultural dels dos darrers anys? Saben fer alguna altra cosa que clavar mà en la caixa i desprestigiar les institucions culturals? Fan alguna política més enllà de perseguir la llengua pròpia i els seus creadors? Només ombres. Sense vergonya. Vergonya? Què és això?
Ara la Diputació de València també se suma al desgavell. La notícia que publicava recentment Diari La Veu sobre la persecució cultural és molt preocupant. Així mateix, l’eixida de la Institució Alfons el Magnànim de l’Associació d’Editorials del País Valencià és molt roïna, un tret al peu, per a l’editorial pública i per a la mateixa Diputació, ja que dificultarà la presència dels seus llibres a les Places dels Llibres i a Fires, també internacionals, amb la qual cosa perjudica, sobretot, els autors i els allunya dels possibles lectors. Caldrà recordar que l’AEPV agrupa la immensa majoria d’editorials valencianes, les que editen en valencià i les que ho fan en castellà, i que representa un sector cultural fonamental en qualsevol societat democràtica avançada.
Per prudència, de moment, evitaré parlar-ne amb més detall, d’aquesta editorial. Però bufen vents adversos. I preocupants. Fa olor a sectarisme, aquell que dugué a la dissolució de la Institució Valenciana d’Estudis i d’Investigació. Alguns, a principi de legislatura, volien veure un PP diferent en la Diputació que en la Generalitat. Jo callava. Era millor que ho comprovaren ells mateixos. Al capdavall, a un polític se l’ha de jutjar més pel que fa que no pel que diu. I el que acaben de fer és fer una inversió milionària en personal en el Museu Taurí i la Plaça de Bous i deixar en l’estacada els tres museus provincials, el MuVIM, l’Etno i el de Prehistòria, així com la resta de serveis, Magnànim, SARC i Promoció Cultural.
I així estem. Assistint al desprestigi de moltes institucions culturals valencianes. Trist. Igualment trist que, si em permeteu, l’escassa reacció de la societat civil davant d’aquest desballestament organitzat.
