Vaig llegir un poema preciós de Lorca que m’ha vingut al cap en el millor moment, perquè parla de les relacions que estableix el cervell entre els objectes i els pensaments, de com es fa la poesia. «Cuando subo y bajo las escaleras no me acuerdo del ascensor. Del ascensor me acuerdo en el desierto o en la mesa del café». I segueix, i parla dels seus «cincuenta mil pares de ojos» que deixa anar, de tot el que escampa des d’ell mateix i de com veu, en desplegar-se, «el hilo quebradizo que una a todas las cosas con cada cosa y a cada cosa con todas las demás» (“Corazón bleu y coeur azul”).
He pensat en la precarietat quan m’he girat pel soroll que feien desmuntant un arbre que no era un arbre. M’he dit que ja lleven els llums, que es conclouen molts contractes-temporals-precaris, que fa més fred. Com si el món es normalitzara. De fet, em fa l’efecte que es normalitza de veritat, que fins i tot ens agrada arrossegar la ressaca dolça del circ que va començar abans de novembre. Ja lleven els arbres que no són arbres i ja fa dies que duren les rebaixes. He anat al forn, m’han regalat un crostonet de pa, sé que això no li ha passat a ningú que ha anat a bescanviar els regals que no li agraden.
En gener he de ser necessàriament més radical en totes les causes que defense. Quan em desperte desitge ser més anticapitalista, més antifeixista, més ecologista, més feminista i més tot el que puga, perquè encara em ressona el Nadal i els propòsits de l’any nou i la pregunta de quants llibres m’han regalat. Em sobrepassen tantes quantitats, tantes llistes. Tinc sort que a casa juguem a celebrar i a veure’ns i no a embolicar i a desembolicar.
Vaig als llocs on no hi ha rebaixes. Normalment són locals que passen desapercebuts. Quasi sempre m’atenen dones. Mentre torne a casa m’adone que sí, tot es normalitza, i em fa por no poder tornar a aquestes tendetes tan acollidores perquè estaran tancades. Vaig quedar amb la venedora de la merceria que tornaria per explicar-li si les calces són ben abrigades, si hi vaig còmoda. A la bústia em trobe una carta, quina sort que encara en queden.
Els aparadors no brillen tant. Els edificis també semblen més naturals. En la fruiteria em pregunten quin dia faré servir la floricol i quin dia la tomata, em presenten l’altra clienta que també porta les bossetes de casa. Me’n torne carregadíssima. Com que fa molt de vent, se m’assecaran els cabells, m’he dutxat just abans d’eixir de casa. Pense en què prepararé per a dinar que és segurament el que pense cada dissabte mentre faig aquest recorregut. Ara no se m’ocorre que és normal que gener siga així.
Llig notícies aclaparadores. Responc missatges i no ho esmente. Busque moltes paraules al diccionari. És tard, estic cansada i compre castanyes, si m’espere dos minuts estaran perfectes. Agafe l’embolcall amb les dues mans i seguisc el camí. Fa unes setmanes a aquestes hores hi havia molta gent al carrer. Segons a quin carrer.
Malgrat la pluja, isc de casa. Em col·loque el llibre entre el jersei i l’abric, i dins de la bossa dolços que he preparat. Les persones regalimen aigua. Unes hores més tard, sense voler em quede parlant amb gent que en realitat ni conec. Trec la carmanyola i els convide. Mentre tothom em pregunta si es pot repetir jo estic en un altre lloc dient-me, en els contes ocorren fets transcendentals quan es comparteix el menjar.
