Setembre és un mes contradictori, i crec que més encara per als qui ens dediquem a l’ensenyament. D’una banda, està ple de començaments. Es podria dir que és el començament de l’any, encara que això els fallers i falleres també ho diem del 20 de març. Però aquest és un inici pur, net, sense destrucció prèvia, i els professors i professores s’enfrontem a grups nous, potser a assignatures noves, els interins i les interines de secundària amb molta freqüència a un centre nou. I començar sempre provoca excitació, una mica de nervis, potser una mica d’eufòria. També, és clar, els qui donem les mateixes classes any rere any sentim molt punyent la sensació del pas del temps, que cada any els i les estudiants tenen la mateixa edat i som nosaltres els que ens allunyem inexorablement. Al principi teníem pocs anys més. Ara comencen a ser de l’edat dels nostres fills o fins i tot més joves.
Setembre també ens du de manera implacable cap a la tardor. I hi ha anys, com aquest, que les tempestes ens ho recorden. L’any es dirigeix lentament a la seua decadència, a la seua vellesa, de la qual malgrat tot renaixerà l’any següent amb la seua primavera. El temps circular de la natura –i dels cursos escolars en el seu etern retorn- que ens recorda –ja ho he escrit altres vegades- que el nostre no ho és.
Enguany, a més, no és un setembre qualsevol. És el primer inici de curs que el nou govern del PP ha gestionat. I el resultat és ben sabut: milers de professors i de professores han passat el mes d’agost pendents d’on impartirien les seues classes i fins i tot si les impartirien enlloc.
És difícil saber a hores d’ara si és incompetència pura o hi ha alguna cosa més darrere, com per exemple si la voluntat d’intervindre el procés amb els interessos espuris habituals el va fer botar pels aires. El que és clar és que la Directora General se’n va anar de vacances en ocupar el càrrec, que la gent de la seua classe social es pensa sovint que ocupar un càrrec en l’administració consisteix només a manar i no a treballar i menys encara a assumir responsabilitats. Traure’s de la mànega un canvi d’horari el dia u de setembre també va en eixa direcció.
El que està clar també és que l’ensenyament públic no és una prioritat, que per al PP és subsidiari del concertat, com mostra amb claredat Moisés Pérez al seu llibre El negoci de les aules i com el mateix Conseller va deixar ben claret anunciant que sobren docents i suggerint que ja té les tisores preparades. I és clar que transmetre des de ben enjorn que l’ensenyament públic serà un caos és una cosa que mai va malament per a aquesta agenda. Veurem com gestionen les vacants i substitucions durant el curs, però témer el pitjor (que tarden a cobrir-se les vacants, per exemple per jubilació, o que les substitucions mai es produïsquen) sembla una opció raonable.
Una de les cançons habituals que sempre se’m venen al cap en aquestes dates és Wake Me Up When September Ends, de Green Day, que és, per damunt de tot, una bella i potent cançó de dol. En aquest setembre em ve amb més raó. Desperta’m quan acabe setembre. El problema és que aquest setembre té pinta que durarà anys. Qui sap quan hi haurà altra primavera, que diria aquell. Caldrà estar ben desperts i despertes aleshores. I defendre l’ensenyament públic, en valencià i de qualitat. Altra vegada i com si fos la primera. No siga cosa que quan acabe –qui sap quan- aquest llarg setembre la desfeta siga irreversible.
