Després de cada elecció les xarxes socials, els periòdics i les tertúlies de pòdcasts, ràdios i televisions s’omplin d’opinions que intenten explicar els resultats. En eixe moment tots ens tornem politòlegs i sociòlegs sense ser-ho i expliquem el comportament de les masses. Segurament ningú encerte en l’anàlisi, però tots direm que tenim raó. Esta opinió no va de dir la meua sobre el que ha passat en les últimes eleccions o les penúltimes. Este article l’he escrit per fer pensar i reflexionar a qui es posiciona en l’esquerra i ens vol vendre que amb ell al govern, la vida serà molt millor o que la vida de les persones millorarà, tal com es diu últimament en Compromís i en tots els seus aliats.
Les eleccions no les guanya qui té millor programa, fa una millor campanya o té un millor candidat. Les eleccions les guanya el partit o partits capaços de mobilitzar més gent. Fa poc a Catalunya hem vist com l’espanyolisme ha sigut capaç de mobilitzar molta gent i, en canvi, l’independentisme no va mobilitzar a qui ho havia fet uns anys abans, en ple procés d’independència. Al País Valencià, el Botànic va perdre el govern perquè tant Compromís com Podemos no van aconseguir mobilitzar a qui els va votar abans i, en canvi, la dreta sí que ho va aconseguir.
Els canvis d’opinió i el moviment de vots, dins dels blocs ideològics són freqüents, però de bloc a bloc són difícils. Qui està al govern ha d’aconseguir que qui els va votar, isca de casa per a votar-los i qui està a l’oposició ha d’aconseguir que qui es va quedar a sa casa els torne a votar. Alguns experts a les xarxes i en la premsa s’han entestat a dir-nos que hi ha un canvi de cicle i que per això ha tornat la dreta. Però tant els experts fora com dins dels partits, no s’atreveixen a preguntar-se el perquè de les coses i a corregir comportaments, errors o dinàmiques.
La dependència al suport econòmic que dona un càrrec polític o relacionat amb la política fa caure en una mena de narcisisme que deixa a banda la col·lectivitat per a defendre la individualitat. Este narcisisme porta a la ceguera que impedeix acceptar la crítica de militants que sí que volen el bé de la col·lectivitat. El conflicte entre individualisme i col·lectivisme es fa palés quan es forcen aliances per assegurar càrrecs i no projectes amb l’excusa que perquè el projecte camine es necessiten els diners dels càrrecs. Un projecte polític ha de ser prou independent i fort perquè camine sense la dependència d’una estructura que necessita un sou per a viure o sobreviure. La militància ha de ser l’estructura del projecte.
Però tornant a la mobilització, hem vist com la dreta sí que ha sigut capaç de mobilitzar els seus. Ho han fet amb discursos simplistes, identitaris que ha tingut un gran suport en plataformes mediàtiques i en xarxes. L’esquerra només ha aconseguit mobilitzar amb el lema que vindria la dreta. Un lema que sabíem que tenia caducitat, com així ha sigut, i que sense projecte no tindria una alternativa. Els polítics de l’esquerra han renunciat a transformar, han renunciat a canviar el sistema, han acceptat les regles de les quals es queixaven, han pactat amb els partits del sistema i baix la llosa del consens social autoimposat, han acabat fent polítiques de dretes.
Des del 15 M els partits polítics han intentat ser activistes i este ha sigut un gran error. Es pot escoltar l’activisme, es pot donar suport a l’activisme, però mai es pot fer activisme i continuar fent-ne, si després en el poder vas en contra de l’activisme o no el sents. Gran part de l’activisme va en contra del sistema i intenta tombar-lo. Els militants d’este activisme, normalment no voten, ja que ho veuen inútil, el que volen és aconseguir coses protestant i manifestant-se. Al País Valencià, este tipus d’activisme va votar per a tombar la dreta en 2015, però l’esquerra el va desmobilitzar per incòmode, amb el resultat la desmobilització electoral que va provocar la victòria de la dreta en 2023. A Catalunya ha passat una cosa pareguda, qui votava independentisme, era per a canviar el sistema amb la creació d’un nou estat. Van deixar de votar quan l’independentisme com el Botànic es van centrar a gestionar en lloc de transformar. La renúncia als objectius de qui es mobilitza per tu i et vota suposa la seua desmobilització.
No sé quant de temps tardarà l’esquerra a tornar a governar al País Valencià, o l’independentisme a guanyar a Catalunya, el que sí que sabem és que fent política de gestió amb el postureig de dir de canviar tot per al remat no canviar res, no mobilitzarà mai la gent. I que allò de fer polítiques per les persones i de votar perquè no guanye la dreta ja no mobilitza a ningú. Reflexioneu, per favor, només això demanem. Canvieu les coses i no tingueu por, que si transformeu, qui es mobilitza respondrà quan el sistema intente deixar tot com està.
