No. No tots som igual davant la llei, però això no és nou. Que hi haja gent que tinga més privilegis que una altra és un aprenentatge que assolim només nàixer; sabem que depenent del lloc, de les condicions socioeconòmiques de la família i de la política del país gaudirem de menys o més privilegis. Des del punt que puc atorgar-me com a persona que sempre ha tingut els privilegis que ha desitjat, als meus vint-i-dos anys, desmentisc l’afirmació i la refaig: parlar català no et garanteix els mateixos privilegis que parlar la llengua oficial de l’estat espanyol.
Des de fa temps veig com el govern espanyol s’ompli la boca amb noves lleis per a incloure les llengües cooficials de l’estat i tindre un panorama plurilingüe, però aquesta actitud d’inclusió i interés per les llengües que no són el castellà és tan supèrflua que cau sola amb un simple tràmit burocràtic. No cal fer una investigació per a veure com el català, el basc, l’asturià, el gallec i l’aragonés són, per a l’estat, llengües de segona. Ara, el que pot ser sí que cal fer és començar a denunciar les desigualtats que es troba una persona que parla i utilitza aquesta llengua.
Quan vaig nàixer els meus pares van decidir que em posarien el nom més bonic del món, Gal·la, com l’emperadora romana, Gal·la Placídia, amb una grafia única que només existeix en català, la ela geminada, la l·l, dues eles unides per un punt volat. Sempre els estaré agraïda per tindre un nom únic (cada vegada menys), però el que no arribaria a plantejar-me (i ells tampoc, n’estic segura, de fet, si hagueren sabut la quantitat de problemes que em posarien per dir-me així, potser s’ho haurien plantejat) són els entrebancs amb els quals m’he trobat durant tota la meua vida, aquest cop, al Ministeri de Justícia de l’estat espanyol.
El cas, per no entrar en detalls, va ser la impossibilitat de poder obtindre un tràmit en línia perquè el nom era invàlid, repetisc, invàlid. Era invàlid perquè tenia una grafia en català que no estava registrada a la base de dades i tampoc em donaven cap opció, ja que era impossible posar un guió entre les dues eles, cosa a la qual recórrec quan tinc problemes. En realitat, però, sí que em van proposar una solució: canviar-me el nom «porqué un nombre en catalán suele dar problemas». Després de compartir el que m’havia passat per xarxes, més persones de les que m’imaginava em van obrir per a dir-me que ells es trobaven amb el mateix problema quan intentaven posar els seus noms amb ç, l·l o accents oberts que en castellà no existeixen. Malgrat que semble un tema irrellevant, que una simple grafia conduïsca a una denúncia lingüística és una mostra més de l’opressió, la minorització i les desigualtats que pateix el català.
No, i la cosa no va d’un assumpte personal, d’una xica de vint-i-dos que s’ha enrabiat perquè li han fet sol·licitar un tràmit presencialment com si estiguera al segle passat. La reflexió va molt més enllà: no és una l·l, ni una ç… Són tots els petits problemes que deixem passar per alt perquè considerem que no tenen més transcendència, els acceptem, els solucionem i com podem viure amb ells, endavant. És evident que el problema té solució, però tots aquests «problemetes» que es troba una persona catalanoparlant són desigualtats lingüístiques i vulneració dels drets lingüístics, fet que demostra, una vegada més, que el català no gaudeix dels mateixos drets lingüístics que el castellà.
