Segur que recordeu la cançó de Raimon “Desig de cançons” ara que el món s’ha capgirat de tal forma que sembla com si les persones estigueren empentades per l’únic i gran desig de ser esclaus. I no és que la democràcia liberal siga el paradís en la terra, però ha estat, si em permetreu que parle en passat, perquè crec que comença a ser un apartat més als llibres d’història, l’únic sistema que ha permès ordenar la diversitat humana de forma més o menys respectuosa, tot i que ha estat el sistema polític necessari per al desenvolupament del capitalisme. Tanmateix, alguna cosa ha fet fallida perquè ja al primer quart del segle XXI siga un sistema esgotat.
Deia Gramsci que un sistema polític no dura si no té al darrere l’hegemonia cultural, i probablement, el que ha ocorregut des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial ha sigut la incapacitat de generar un discurs, un relat, tal com es diu ara, prou potent per a mantenir l’hegemonia cultural del sistema democràtic envers altres proposicions polítiques.
La impossibilitat de construir un relat que defense el sistema democràtic liberal té molt a veure amb el desenvolupament del capitalisme i el pas d’una societat de la disciplina a una societat del rendiment, d’acord amb el plantejament de Byung-Chul Han (La societat del cansament, Herder). I per fer-ho de forma més gràfica, haver passat del principi aristotèlic i bíblic, que considera que qui treballa no és lliure, i que l’home no ha nascut per a treballar, a l’aforisme que els nazis va estampar a les portes d’entrada dels camps de concentració. Arbeit macht frei (el treball vos farà lliures); tot subvertint el principi aristotèlic.
Però, com en tantes altres coses, el nazisme va ser el preàmbul de la societat del segle XXI, en què les persones, malgrat estar deslligades d’una autoritat (societat de la disciplina), s’han convertit en els seus propis amos, uns amos que l’empenyen cap a un rendiment més gran (societat del rendiment), i així sota una aparença de decisió individual, les persones actuals s’esclavitzen a un sistema de producció que els du a una competitivitat extrema, on el que està al teu costat és del tot prescindible, no pel sistema, sinó per tu mateix. Així, l’altre es converteix en enèmic, i tu en esclau, i es materialitza el somni nazi d’un món d’esclaus sota una raça superior, sols que aquesta raça superior, ara, ni tan sols existeix. Cauen, com de fet així ha passat, les relacions interpersonals, i es produeix l’aïllament de les persones, que abocades a la solitud troben l’oblit, que no la companya, a les xarxes socials, que esdevenen el mirall substitutiu de les relacions personal. L’angoixa de la solitud i l’aïllament, unit a l’inassolible objectiu del rendiment laboral perfecte autoimposat, deixa la persona en un buit existencial absolut que intentarà omplir amb el sentiment de pertinença a ideologies fortes, resolutives, gregàries i simples, que sols exigeixen la lleialtat cega a canvi de fer-te sentir que no estàs sols, i que et permetran, sota el seu ordre nou, desenvolupar la teua lluita contra tu mateix en la cerca del rendiment absolut; i contra “l’altre”, que sempre serà l’enemic a batre en la carrera per assolir el rendiment absolut i perfecte que reclama la societat que hem construït.
