Fa un parell de setmanes comprovava com la felicitat s’escapa sense dir ni adeu quan la junta de veïns del teu edifici aprova per aclaparadora majoria el punt estrela de l’ordre del dia: el canvi d’ascensor.
D’acord que s’ha de respectar la majoria, però el món està farcit d’exemples que demostren que no tens obligació de fer-ho amb bona cara. Amb resignació tal volta, però no amb satisfacció. I no tant per la derrama que suposarà la broma, malgrat que en aquesta van dipositades les meues futures vacances, que ja no seran. Sinó perquè aquesta actuació suposarà viure de dos a tres mesos sense ascensor. Entenc que als veïns del primer, igual el detall els passa desapercebut, però quan vius en l’àtic, per més que ho intente, encara no li he trobat la gràcia.
Dos o tres mesos d’eixida, però si per a canviar una bombeta de l’escala quan es fon tarden tres setmanes, mantenir l’esperança que es compliran els terminis marcats em sembla una temeritat. Tots saben que la paciència i el positivisme s’acaben quan els obrers entren per la porta.
Així les coses, i donades les circumstàncies, estic entre sol·licitar un autoconfinament voluntari o vendre el pis i emigrar a terra plana on no passen aquestes coses. Passar a viure en horitzontal on no tinguen cabuda les juntes de veïns ni els esglais innecessaris com aquest.
L’única cosa bona de la mesura és que entre les dificultats que tindré per a muntar la compra i l’exercici que faré a diari, no caldrà deixar-me temptar novament per cometre la imprudència de pagar cap quota al gimnàs.
Cert és que, el tema compra, el puc salvar encarregant l’entrega a domicili, però no em sembla massa ètic carregar les meues desgràcies a la resta. Clar que ja posats, tampoc els altres m’han tingut en compte a mi per a coronar-me com a desgraciada de l’any. Sempre hi ha un moment per a passar al bàndol dels sense escrúpols, no?
Que bonic tot, eh? Ara, promet eixir tots els dies a les huit al balcó a cantar «Resistiré» i a aplaudir enfervoridament els obrers que s’encarreguen de la reforma per tal de veure si la motivació ajuda a fer que acaben prompte, o almenys complisquen els terminis.
També promet anar a teràpia perquè m’ajuden a reconduir la situació i poder tornar a trobar l’amor fraternal que es va evaporar instantàniament des que s’aprovara aquell maleït punt. Però, vaja, potser arribats a aquestes edats, deixar de ser agradable ja està admés o almenys et fa igual.
De moment he començat amb el ioga per a tractar de no deixar escapar la bona persona que porte dins, i encara no he necessitat passar al següent graó, recórrer a frases motivacionals que m’ajuden a autoconvéncer-me que la vida i les juntes de veïns són de color de rosa. Però, potser la primera nit que m’oblide de tirar la brossa i haja de tornar a vestir-me de persona per a desfilar, pis per pis, fins a arribar al portal per a deixar la bossa, tota la meua bona voluntat queda en un no res i passe a proporcionar material per a un thriller en tota regla.
Almenys espere que aquell hipermegafantàstic ascensor que està per venir garantisca que si, en un moment donat, em quedara tancada a l’interior, es feren realitat les meues fantasies, que bàsicament vindrien a ser, una estoneta de silenci allà dins i no tenir res a fer en arribar a casa.
