Vaig llegir amb atenció la magnífica entrevista que Santi Borrell li feia fa poc a David Castillo en La Veu dels Llibres. Castillo és un tipus peculiar. Ha dirigit durant trenta anys (fins el 2019) el suplement de Cultura del diari Avui i, potser per aquest currículum, parla de totes les coses humanes i divines amb una extraordinària llibertat. Diu que va viure el procés «com una psoriasi» i, a propòsit de l’amor, ja té preparat el seu epitafi: «Ens hem de quedar amb les coses bones de la vida. La resta, als cocodrils».
De la llarga conversa, m’ha sobtat especialment un punt. Aquell en què revela com va descobrir la poesia. Diu això: «La poesia és la que millor descargola els enigmes de la existència. Per aquest motiu en soc militant amb reserves. Hi ha, com deia Lezama Lima, una dignitat de la poesia. M’hi sento reflectit. Això des dels deu anys, quan vaig descobrir en un llibre de text un poema de Juan Ramón Jiménez, a qui encara llegeixo».
El text a què fa referència és un fragment de Platero y yo. Als deu anys. Com saben els meus lectors, jo mateix vaig quedar fascinat a una edat semblant quan, en un llibre de Lengua española de l’EGB, em van fer llegir les primeres línies d’aquesta història d’un burret peculiar. El que hi havia en aquelles poques paraules era la Literatura, la Poesia, la Bellesa. Tot en majúscules. I quedar-ne ullprés a eixa edat significava convertir-te per a sempre en un militant de tot plegat.
El descobriment ritual de la bellesa és una fita en algunes biografies; d’altres, pel que sembla, en poden viure perfectament sense. El més curiós és que aquesta troballa es donava en un context en què els mestres, com a correlat de la violència estructural de la dictadura, pegaven als alumnes amb total impunitat.
No tots els mestres dels Salesians de Borriana pegaven, això és un fet. Don Antonio, per exemple, no ho feia mai (era així com se’ns obligava a anomenar el professorat entre salesians: amb el don o el donya per davant). Don Vicente sí, i amb malícia. Quan tornàvem del pati, ens posava en fila i havíem d’estendre les mans. El qui les portava brutes rebia un colp de regla als dits. Era una tralla seca, però amb força: puc assegurar que feia mal.
Don César era un cas a part. Me’l vaig trobar en cinqué d’EGB. Llavors jo tenia 11 anys. Don César era equatorià. Ho recorde bé, perquè solia torturar-nos amb llargues dissertacions sobre la vida que feia al seu país, on figurava que tenia una gran hisenda i s’hi passejava a cavall. En petits conciliàbuls, els alumnes sempre féiem broma de les seues homilies, i acabàvem preguntant-nos, si tan bé vivia allí, per què havia vingut al nostre país.
La qüestió és que Don César no era més sàdic que els altres, però s’implicava prou en la qüestió repressiva. Tenia, com d’altres docents, una llarga vara no sé de quin arbre amb què pegava al cap als estudiants díscols (jo entre ells). Un dia la vara es va partir. Com un dels companys de la classe era fill d’un fuster, don César li va encomanar una vara nova. I el mateix dia que li la va portar, li la va partir al cap.
Supose que si guarde un record tan vívid de don César és perquè a mi mateix em va tirar un esborrador i em va trencar les ulleres. Jo estava d’esquenes parlant amb el company del darrere i ell, furiós perquè no estava atent, em va llançar l’objecte, amb tan mala pota que em vaig girar en eixe moment i vaig rebre el colp en plena cara… Tinc vivíssims els moments d’incertesa mentre don Juan –un dels bons, dels que no pegava- comprovava que no m’haguera entrat cap cristall a l’ull; don César, mentrimentres, contemplava l’escena en un racó, amb cara de pòquer.
Molts anys després, un dia, de visita als Salesians, em vaig trobar el tal César. Li vaig dir, sense rancor i mig en broma, «Et vas fartar de pegar-nos, eh?». I ell, perfectament seriós, em va respondre: «¿Cómo? Si yo no he pegado nunca a nadie…»
I és així com són les coses essencials de la vida: un any descobreixes la literatura i després la maldat hipòcrita congènita als éssers humans. Educació, en diuen.
