«Darwin tindria raó?» -reflexionava Zola en la meravellosa novel·la Germinal-. «No serà aquest món més que una batalla on els grans es mengen els menuts per a millora i continuació de l’espècie?»
No és aquesta llosa -continue jo- la que es despenja sobre els lloms de les classes treballadores arrasades pel fang tant en les comarques afectades directament com a la resta del País Valencià?
No és aquesta sensació terrible d’impunitat allò que ens deixa perplexos mentre observem l’arrogància de les forces que ens governen parapetant-se amb la legalitat que, justament, afavoreix la seua impunitat i condemna la nostra existència a la servitud i el colonialisme?
Observem com el règim del 78 cerca el col·lapse del nostre país mitjançant la destrucció del territori, la inutilitat i la corrupció dels aparells d’autogovern i de les forces polítiques i socials. Com els polítics colonials mantenen com a únic requisit de formació i qualificació, ser només útils als interessos de la cort madrilenya i el capital oligàrquic. Toreros, vividors, professionals de la política progressista, pirates, o autèntiques desconegudes (pspv) són les persones designades per a escanyar el nostre país.
Vaig viure uns anys a Argentina després del «corralito» i vaig veure com funciona quan volen destruir una societat per saquejar un país. Aquesta operació sempre implica distorsionar la subjectivitat de les forces populars i socials després d’un procés repressiu ferotge mentre creixen les polítiques extractivistes sense cap fre ni mesura: de la repressió dura i sistemàtica, al Menemisme més zaplanista i des d’allí als kirchnerisme amb perruca progressista fins a arribar als perillosos dels Milei a Mazón.
Ens fan mirar i adorar el dit mentre ens oculten sistemàticament la lluna.
La veritat de l’ocorregut durant la DANA, i posteriorment també, és tan brutal que no s’entén com el poble valencià no es revolta. Potser, aquesta possibilitat era visible posteriorment als fets de Paiporta i eixa és la raó per la qual el règim mostrà el seu efecte dissuasiu amb les tanquetes de la policia nacional, la guàrdia civil a cavall pels camps i l’exèrcit i els antiavalots per les cantonades de l’horta sud.
La dissuasió va necessitar ensenyar el garrot perquè la mobilització no se n’isquera de la legalitat vigent i, de pas, per a mostrar qui ostenta el monopoli de la violència en aquesta democràcia fonamentada en la desigualtat i els privilegis guarits o preservats per la dictadura feixista més llarga del continent.
És evident que l’ocupació dels espais de protesta i el blindatge del centre de la ciutat reduïa considerablement els marges de la protesta: només es permetrà allò que no siga necessàriament suficient per a fer caure el govern, ens volien dir. Manifestacions multitudinàries les que vulgueu, però que no alteren la vida del capital i del règim substancialment. Es volia salvar el pont de Tots Sants primer i el Black Friday després… Ara toca Nadal…
I en eixe ja us cansareu és on ens trobem i la fragmentació de la vida per part del capital i la fragmentació del calendari per esdeveniments colonitzats per aquest no ajuden a la persistència. Tampoc els límits de la legalitat ens ajuden a trencar les dinàmiques assimiladores de la dominació, i mentre les forces populars ens ressituem davant l’immobilisme de tot l’arc institucional, els submarins del règim penetren en la contestació intentant delimitar-la, afonar-la i cooptar-la, mentre insistentment des dels mitjans de propaganda es reforça el bipartidisme d’«El Hormiguero» contra «La Revuelta».
Però la línia entre la contestació i la insurrecció pot ser transitada sense abandonar totalment la legalitat vigent. Podem continuar (cal no oblidar que sols el poble salva el poble) experimentant un grau més elevat de contestació social sense caure, a priori, en el parany de la dominació i qüestionant tant l’actuació criminal de Mazón i de tot el seu govern, com el monopoli de la violència per part de l’estat.
I eixa manera es diu vaga general. I se sustenta en la legitimitat de la força de les classes treballadores per a revoltar-se contra la fal·làcia de les normes, degudament legalitzades, imposades pel capital i l’estat. No existeix cap contracte social entre dues parts equivalents (oprimits i opressors/forces productives i oligarquia capitalista i l’estat). Existeix la legitimitat legalitzada de la força d’uns contra la legitimitat de la força dels altres. Per tant, la violència institucionalitzada feta servir com a norma per uns i la legitimitat adquirida per les lluites històriques continuades de resistència i autodefensa per les altres. El motor de la història és la lluita de classes com diria aquell…
La vaga general, escrivia Rosa Luxemburg, requereix unes determinades condicions econòmiques, polítiques i psicològiques que no es poden provocar artificialment. És possible no percebre, ara mateix, que no vivim cavalcant per sobre eixes determinades condicions?
És possible que cap central sindical no veja amb claredat allò que la resta de les classes treballadores vivim en la nostra quotidianitat? Ja no és, solament, que l’edificació del capital s’efectua sobre els nostres esforços, penúries, malalties i morts d’una forma genèrica i amb un grau d’abstracció que pot fer borrosa la seua contemplació. És que, ací i ara, les rodes sinistres del capital han passat per damunt d’una part importantíssima de les classes treballadores i populars i la resposta institucional ha sigut deixar els cossos estesos pels carrers tres dies. TRES DIES! El govern de Mazón no va actuar i la majoria de les empreses tampoc!!
Conec companys que varen visitar els seus familiars en Sedaví, Castellar i Catarroja la mateixa nit o a la matinada següent. Conec treballadores del magatzem del Corte Inglés (Alfafar) que varen abandonar, sense cap directriu de l’empresa, la tenda quan l’aigua ja arribava al pàrquing, escapant per damunt de les tanques de la pista de Silla amb el cotxe i jugant-se la vida mentre les seues companyes passaven la nit agafades a les prestatgeries del magatzem. Llauradores atrapades per l’aigua a la Torre, que hagueren d’eixir nadant del cotxe i que amb la vinguda del torrent varen quedar submergides i arrossegades pel corrent, capficant-se l’una i l’altra per a ajudar-se. Fins que varen trobar una bala de palla surant i es deixaren portar pel corrent amb un parell de cossos de desconeguts surant amb elles.
I mentrestant, el cap de govern borratxo a El Ventorro amb proposicions deshonrades. Una cúpula política sense saber què fer i actuant seguint una ideologia negacionista i nihilista (pur feixisme sensacionalista), un funcionariat bloquejat per la superba menyspreable d’una gentola que el que millor hauria de fer és desaparéixer del nostre país i no tornar mai més i un govern madrileny pendent de per on podien anar a la platja sense tacar-se.
La vida de les classes treballadores no els va importar ni una miqueta i vàrem ser abandonats a la nostra sort. Ni aquell dia ni quan varen dissenyar la urbanitat d’una àrea metropolitana on les classes populars valencianes som amuntonades entre polígons, hortes abandonades i centres comercials en zones inundables no habilitades i fragmentades per infraestructures que han de servir a la capital, i al capital, condemnant-nos, en el millor dels casos, a la pauperització cultural o a la mort.
Però els sindicats tenen alguna cosa per a dir respecte a la situació criminal originada per la DANA? És evident que totes les organitzacions sindicals i també les agràries s’han bolcat en l’ajut des del minut u, animant i efectuant la recollida d’aliments i queviures per a les persones afectades, amb querelles criminals als responsables i organitzant, amb moltes de les organitzacions socials i culturals valencianes, les mobilitzacions dels darrers mesos. Però, la funció assistencial i la mobilització social és, només, allò que hauríem d’exigir a les organitzacions sindicals de les classes treballadores?
Són els sindicats alguna cosa més que organitzacions socials amb tarannà purament assistencial? A qui representen els sindicats de treballadores i quina funció tenen dintre de la contestació social davant uns fets tan aclaparadorament il·legítims i perniciosos per a, no sols les condicions de treball, sinó per a la vida de les persones oprimides pel capital i l’estat?
Les mobilitzacions agràries de febrer passat varen ser unes mobilitzacions, fonamentalment, de les bases camperoles contra les seues representacions burocratitzades, i justament per això, per la revolta i l’exemple que significava el fet que el primer pas per a la lluita implicara desobeir i lluitar contra la mateixa burocràcia que t’anul·la, va ser una mobilització tan criticada per l’esquerra política i sindical oficialista.
Potser, dintre dels moviments sindicals i, sobretot, de les bases de treballadores més oprimides, siga necessari revoltar-se contra unes centrals oficials que defensen els interessos del capital i de l’estat opressor i d’uns sindicats alternatius que actuen més com a moviments socials que com a ferramentes de lluita organitzativa de les classes treballadores enfront de l’estat colonial i el capital.
Caldrà parar atenció a quins són els moviments que efectuen tant uns i altres i demanar a la militància de base, d’aquestes organitzacions i en general a totes les persones combatives del nostre país, que pressionem i estrenyem envers la unitat d’acció sindical contra el capital i el govern criminal, començant a qüestionar aquesta pau social enfangada i genocida (morts, mutilats, malalties cròniques, mentals, suïcidis…) que condemna la vida de les treballadores a costa de milionàries inversions destinades a la congelació del conflicte social en el treball i fora d’ell.
Em costa pensar que una convocatòria de vaga general unitària no seria suficient per a fer caure aquest govern i que inclús una convocatòria dels sindicats de classe no hagués mobilitzat un sector importantíssim de les classes treballadores durant els primers trenta dies. A qui protegien els sindicats? Quina por tenien? Són preguntes que hauran de contestar si no volen perdre tota la seua legitimitat. No la que naix de la legalitat, còmodament instal·lada entre els coixins subvencionats de l’estat, sinó la legitimitat que esdevé fruit de l’esforç mancomunat del treballador i treballadora que s’alça cada dia a pujar una bastida, agranar una escola o repartir paqueteria en cotxe o bicicleta. I que no em vinguen que calia primer ajudar les víctimes. És justament per elles que calia parar immediatament la producció i «arreglar» la disfuncionalitat d’aquest govern que de tan criminal esdevé il·legítim.
Tanmateix, les vagues són una ferramenta de lluita que ha d’estar ben alineada en cada moment històric concret i amb la psicologia concreta de les classes oprimides. La ira, i la perplexitat davant de l’actuació criminal i el colonialisme exacerbat són elements vitals per a centrar els debats sobre l’augment del grau de contestació que hem d’exercir perquè, almenys, paguen amb la destitució i la presó els components d’aquest govern. Els riscos d’una convocatòria aventurada és clar que s’han de valorar. Però malgrat tot, i després de fer un examen minuciós dels factors i els efectes que es poden provocar, cal articular una mobilització més dura que ataque els fonaments de l’economia que és la que sustenta aquest govern en últim extrem.
El que per a mi és evident és que si no volem engolir-nos un govern zombi un parell d’anys més, els sindicats han de fer el pas de la mobilització unitària sindical o donar almenys explicacions de per què no ho fan. Perquè sense unitat sindical (i que ens explique cada sindicat la seua posició respecte a aquesta) no pot haver-hi unitat popular. I si aquests no volen, no poden o no saben, caldrà continuar experimentant noves vies d’organització espontània que els supere; perquè el que és inqüestionable és que cal començar a incidir en l’espai econòmic des del món del treball com a terreny de confrontació en aquesta lluita per la dignitat del poble valencià.
Per cloure, i si com déiem abans, el capitalisme ens fa viure en una comunitat fragmentada i impulsada cap a l’individualisme, el colonialisme que patim ens obliga a transitar per una societat trencada. Però aquest trencament i aquesta fragmentació no ens afecta en mode similar, sobretot afecta les classes socials oprimides que, justament, són l’espai d’on neix la força de treball. I els sindicats han de prendre la decisió de si són una ferramenta per al nostre alliberament o un espai d’amortiment del capital i l’estat en les nostres condicions d’opressió.
Perquè els sindicats o serveixen per a la lluita d’alliberament (més o menys gradual ara no parlem d’aquestes qüestions) o compleixen unes tasques de funcionariat al servei d’aquest ordre social que ens vol sempre a la zona de sacrifici.
