Tindríem ara un tercer Botànic si no fora per la fraudulenta imputació de Mónica Oltra? Mai no ho sabrem. El que sí que sabem, però, és que allò suposà un llast immens per a les expectatives electorals de Compromís, a més d’un dany personal i polític (esperem que no) irreparable per a l’exvicepresidenta i la resta de persones afectades. En la memòria quedarà l’espectacle lamentable amb què ens delectaren companys de Consell, suposats camarades, tertulians, periodistes i bona part de l’ecosistema mediàtic madrileny. No serà un record grat, però sí un que farem bé de no oblidar.
La cacera, és ben sabut, va partir d’un conciliàbul entre reconeguts ultradretans i gent de l’entorn de l’expresident Francisco Camps. Tal com explique en el llibre Una historia de violencia. La Transición valenciana (1975-1982), aquesta mena de simbiosi entre ultres i conservadors ve de molt lluny al nostre país. Un dels inductors de l’operació, José Luis Roberto, apareix vinculat amb embolics tèrbols des de dates molt primerenques de la Transició. A principis de 1976 Roberto era president de la ultradretana Central Obrera Nacional Sindicalista (CONS) i al setembre d’aquell any fou breument arrestat arran d’un atemptat amb bomba. Al gener del 1980 estigué implicat en un tiroteig, i, al desembre, en un escamot que segons la premsa actuava «en nom de la CONS» li foren confiscades armes de foc, material explosiu i fotografies de líders d’esquerres.
La ultradreta, sota sigles diverses -o actuant de forma anònima-, fou responsable de vora el 75% de la violència amb motivació política ocorreguda al País Valencià durant la Transició. Dels 162 episodis violents greus registrats, 119 corresponen a grups o individus d’aquest signe. Açò tingué un impacte decisiu en el resultat del procés estatutari, afavorint els interessos d’una dreta a la qual els vots dels valencians mai no donarien la victòria fins a l’any 1995. Així, el conservadorisme valencià, malgrat perdre totes les eleccions, va aconseguir imposar la pràctica totalitat de les seues exigències en l’Estatut d’Autonomia. Aquesta formidable eficàcia de la violència feixista, però, no haguera estat possible sense les distorsions -per dir-ho suaument- dels mecanismes democràtics amb què es va complementar.
Els resultats de les eleccions de 1977, àmpliament favorables per a l’esquerra, feien preveure un clar domini d’aquesta en un -llavors encara hipotètic- procés autonòmic. Les eleccions generals de març del 1979, arran de les quals -ara sí- havia d’encetar-se aquell procés, tornà a guanyar-les l’esquerra, tot i que amb la dreta acurtant distàncies. Açò fou possible gràcies en part a la campanya anticatalanista, l’impacte electoral de la qual fou apreciable en la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però també a un retrocés generalitzat del socialisme -ara unificat- en el conjunt de l’Estat. D’aquesta manera, PSPV-PSOE i UCD empataren a dèneu parlamentaris, però els tres obtinguts pels comunistes continuaven assegurant una majoria d’esquerres.
La situació pegà un tomb després de les eleccions municipals d’abril del 1979. Tot i que la victòria de les esquerres es va ampliar respecte de les generals de març, inclús amb victòries inesperades com la de Castelló de la Plana, un peculiar sistema de representació que afavoria els representants de les diputacions provincials enfront dels parlamentaris va possibilitar que la dreta tinguera majoria en el Consell preautonòmic. Així, el PSPV-PSOE, amb el 37,3% dels vots en març i el 35,5% en abril, va obtindre només sis consellers, mentre que UCD, amb el 36,5% i el 34,1% respectivament, n’obtingué deu. Tot i afegint els dos consellers que correspongueren als comunistes amb una mitjana de vots superior al 13%, el domini d’UCD en l’organisme fou inapel·lable. Tot plegat, un galimaties impossible d’explicar en un article com aquest, però que el periodista Jesús Sanz sintetitzà en una encertada frase: «Era una fórmula perquè un país d’esquerres tinguera un Consell de dretes».
Malgrat això, una clàusula estipulava que només els parlamentaris -i no els representants de les diputacions- triaven el president, de manera que el socialista Josep Lluís Albinyana pogué continuar al front d’un Consell les carteres del qual, com a represàlia, foren totes copsades per UCD. És ara quan s’inicia la fase més tensa de tota la Transició, amb incidents gravíssims com els ocorreguts a Quart de Poblet el 3 de setembre de 1979 o a València el 9 d’octubre, la qual culminà amb la dimissió d’Albinyana i l’accés d’UCD a la presidència del Consell entre finals de 1979 i principis de 1980. Curiosament (?) l’activitat desestabilitzadora dels grups d’extrema dreta es retragué de forma substantiva poc després d’ocupar els centristes la presidència de l’organisme preautonòmic. Pel camí, s’havia fet fracassar la campanya empresa per Albinyana per accedir a l’autonomia per la via ràpida de l’article 151, que va rebre el suport del 96% dels ajuntaments. I és que, casualment o no, el 28 de desembre de 1979 -tot just una setmana després de la dimissió d’Albinyana- el Congrés va aprovar una llei l’aplicació retroactiva de la qual va invalidar els pronunciaments autonòmics de la pràctica totalitat dels ajuntaments valencians.
Amb UCD ja al front del Consell, el procés autonòmic romangué paralitzat fins a la primavera de 1981. Fou llavors quan es redactà el conegut com a Estatut de Benicàssim, el qual, al contrari del que ens pot semblar ara, era ja molt favorable per a la dreta. Tot i que, per un costat, el text mantenia la -llavors oficial- denominació País Valencià, per l’altre, defugia la catalanitat de la llengua, oficialitzava la senyera amb franja blava -encara que diferent a la de la ciutat de València-, i implementava una elevadíssima tanca electoral pensada per a barrar el pas als partits valencianistes. En paraules de Fernando Abril Martorell, calia ‘‘degollar a los fantasmas del nacionalismo ahora que son pequeñitos’’. Malgrat ser aprovat en un principi per tots els diputats i senadors valencians, el text de Benicàssim fou barroerament modificat -introduint-hi un Annex que al remat resultaria decisiu- en una Assemblea mixta amb diputats provincials on UCD podia fer valer la seua majoria artificial.
En arribar a la Comissió Constitucional del Congrés, dominada per la dreta, el projecte d’Estatut fou severament alterat en base a l’esmentat Annex i s’hi van acceptar la majoria d’esmenes presentades per UCD i Alianza Popular. Com va exposar amb tota cruesa el senador Alfons Cucó: ‘‘Una minoria política valenciana està imposant un estatut a la majoria política valenciana”. Particularment sagnant és el cas d’Alianza Popular, fet i fet que aquest partit no tenia representació en cap dels òrgans valencians, i, per tant, ni tan sols havia participat en les negociacions i votacions prèvies. Finalment, després de no pocs avatars sobre els quals no hi abundarem, el 28 d’abril de 1982 el Congrés dels Diputats aprovà l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, un text que, tant en el fons com en la forma, quedà molt allunyat de les posicions que havia mantingut l’esquerra en els anys previs. Tot just un mes abans, el 20 de març, tres dirigents socialistes havien sigut apallissats per una turba als carrers de València, en el que fou l’últim de molts episodis semblants ocorreguts al llarg de la Transició.
Reprenent el tema de què parlàvem al principi, en octubre de 2017 Mónica Oltra i els seus fills foren assetjats per un grup d’ultradretans encapçalat per José Luis Roberto, el mateix individu que sembla estar implicat en activitats no massa edificants des de, si més no, 1976, i qui posteriorment va desenvolupar una profitosa relació empresarial amb els governs del PP. De forma ben bé paral·lela es desencadenava la cacera judicial d’Oltra, en la qual Roberto tingué un paper clau. En 2018 Roberto i altres tres assetjadors foren absolts; la resta ni tan sols havien estat identificats. En juny de 2022, poc abans de fer-se efectiva la dimissió d’Oltra, Roberto tuitava: «Me la voy a follar sin tocarle un pelo. A ver si me dan una medalla». En octubre, la Policía Nacional li lliurava una medalla per la seua «col·laboració en matèria de seguretat ciutadana». En 2023, per fi, la dreta tornava al poder. Arran de l’escandalosa impunitat i les sempre sospitoses circumstàncies que envoltaven les activitats de l’extrema dreta al País Valencià, en 1979 la revista Valencia Semanal denuncià: «Son ya demasiadas bombas, demasiadas coincidencias, demasiadas amenazas, demasiada impunidad», i jo, ara, afegisc: des de fa massa temps.
