Estos dies passats SpaceX, l’empresa propietària del multimilionari, negacionista i trumpista Elon Musk, ha llançat un coet a l’espai durant uns pocs minuts i quan ha retornat a la troposfera, una plataforma l’ha aconseguit retindre sense utilitzar paracaigudes. Com sabem, quan una càpsula és llançada fora de les nostres fronteres atmosfèriques, sol caure a la mar. Mai cap màquina havia pogut atrapar un coet en el seu descens. Les imatges són sorprenents, val a dir. Però no seré jo qui defense Elon Musk, ni de bon tros, perquè, dels rics, no te’n refies mai.
La NASA està preocupada per la competència. Creu que Elon Musk està avançant-los per la dreta. Qui sap si Trump seria capaç de nomenar-lo secretari de Defensa dels Estats Units d’Amèrica. A més, que s’haja establert una competició per veure qui arribarà abans a Mart, entre altres missions, si astronautes professionals o simples turistes multimilionaris, és una evidència irrefutable. És una carrera espacial, però sense blocs antagònics com en la Guerra Freda.
L’amo i senyor de Twitter, ara X, té tanta influència que fins i tot ha entrat en les converses de la jovenalla a les aules. Molts pensen en ser rics quan siguen majors, però jo em pregunte com, si tots solen tindre el mateix perfil: baixa autoestima, misògins, gens estudiosos i addictes a les pantalles, als vàpers i al gimnàs. Volen ser rics sense ajocar el llom? De forment ni un gra.
Els rics, al llarg de la història, han intentat invertir en aspectes que poden estar qüestionats èticament i moral per a la resta dels mortals. Ells sempre van més enllà. I mai millor dit. Un dels exemples més catastròfics del turisme dels rics és baixar a les profunditats de l’Atlàntic i visitar les restes del vaixell Titanic. Tothom sap com va acabar l’escapada o el pícnic, com vulguen anomenar-lo. En el cas de Musk, pretén convertir l’espai en un paradís fiscal de turistes rics i fer realitat les sèries o pel·lícules de ciència-ficció que tant ens han entretingut en la televisió.
El que més sorprèn, com ja he comentat en línies anteriors, són els milers de seguidors que té, sobretot en països com la Xina. En este país asiàtic, la meritocràcia és una etiqueta que porten en el front molts xinesos, ja que acostumen a ser molt ambiciosos. O si no passegeu-vos per les ciutats o pobles, on trobareu bars de «tota la vida» regentats per xinesos. Eixa cultura de començar alguna cosa de nou, d’on tan sols hi havia restes o runes, és molt habitual en estes persones. Però tant se val que els EUA haja mantingut una «guerra» comercial amb la Xina, per a milers de milions de xinesos Musk, Trump, Buffet, Gates, Bezos, etc., són homes exitosos. És a dir, si estos personatges són rics i exitosos és perquè s’ho mereixen. I no ho pensen tan sols els xinesos, sinó també moltes persones que tenim al nostre voltant.
Lluny de viatjar a l’espai, de convertir-me en una persona d’exitosos mèrits, preferisc ser conscient dels problemes que hi ha en l’únic planeta habitat del sistema solar. Això em fa pensar que els únics extraterrestres que hi ha són els rics. Per tant, sí, rotundament, que agafen els seus coets i se’n vagen ben lluny d’ací. Perquè parafrasejant l’Ovidi Montllor, ben bé els rics «no són humans, són com màquines, estranyes màquines, que ho poden tot, que ho xuclen tot, que tot ho volen».
