Quan des de Diari La Veu ens van oferir la possibilitat de comptar amb una col·laboració periòdica al seu mitjà (moltes gràcies, per cert) no ho vam dubtar: tindre un altaveu tan important des del qual poder compartir la nostra visió del món era una oportunitat que no podíem desaprofitar. Havíem de ser conscients, però, de les nostres capacitats i limitacions i establir una periodicitat adequada que ens permetera presentar-los, i presentar-vos, uns textos de qualitat i arrelats al moment polític en què es publicarien.
Una columna mensual semblava la millor opció per començar, i així ho hem fet aquests mesos. Alguns del temes que hem abordat estaven «programats» amb prou d’antelació, en altres casos l’actualitat política se’ns imposava i hem hagut d’escriure a corre-cuita i deixar el tema previst per a una altra ocasió. I després hi ha dies com avui –avui quan escric aquestes línies, avui quan les llegiu, tant s’hi val– en què la realitat corre tan a pressa que els temes i les notícies s’acumulen i vols parlar de tot i no et dona el temps ni la capacitat ni l’espai i t’atabales i no saps per on començar i no poses punts ni comes i ja t’has menjat un quart d’article (maleït comptador de paraules com t’odie) i encara no has escrit res que valga la pena llegir. Bé. Calma. És un d’eixos dies, no passa res, anem a pams.
Caldria parlar, òbviament, dels atacs estatunidencs-israelians contra l’Iran, Líban, etc. Recordeu tot el que vam dir al gener quan l’atac a Veneçuela? Doncs és perfectament aplicable al cas: Doctrina Monroe, feblesa interna, petroli, sobirania. Imperialisme. La cursa embogida cap a l’abisme continua sense fre. Cap novetat al front.
Caldria parlar del 8 de març, a València la cita és a les 16h davant el CIE de Sapadors. Cerqueu a les xarxes socials de l’Assemblea Feminista o de les Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans i en trobareu el manifest. Ens diuen que, malgrat tot, el col·lapse no és inevitable, i que rendir-nos no és una opció. Contra les seues guerres, feminisme anticapitalista.
Els últims dies de febrer també s’acumulaven altres mogudes: el burca, els therian, Rufian, el comunisme queer… Com diuen que, si no saps molt d’un tema, cites a qui sí que en sap, simplement vos recomanaré un article de la Patri Vallejo, portaveu nacional d’Endavant, publicat al web de l’editorial Tanyada sota el suggerent títol de «Matem el fatxa que portem dins». Paga la pena, vos ho assegure.
Bo, dos mil cinc-cents caracters després i encara no he arribat al moll de l’os. Perquè aquesta setmana l’actualitat passava per l’enèsim intent de destruir la nostra llengua amb l’exclusió dels autors del Principat i les Illes del currículum del Batxillerat. Per sort, gràcies a la pressió social, la reculada ha estat al nivell de la cara de Rovira llegint els resultats de la seua consulta-trampa. Vorem com acaba la cosa, perquè com han assenyalat, entre altres, Joves Pel Valencià, deixar els temaris en mans dels centres educatius i el professorat no resol el problema i en crea altres, com la desigualtat entre centres, les pressions polítiques a les docents i la inseguretat davant els exàmens. Siga com siga, cal gaudir de les petites victòries i gastar-les com a impuls per seguir apretant.
No aprofundiré en el tema perquè ja se n’ha parlat molt, i molt millor que jo podria. Però sí que volia compartir-vos una reflexió. Sobre els noms, sobre la cosa, sobre la por. En realitat no ha estat idea meua, sinó de la Marta Rojals en un article fa uns dies a Vilaweb (que em perdonen els editors de Diari La Veu, avui el meu rotllo va de citar la competència) parlant de com l’accent de València havia desaparegut, amb nocturnitat i alevosia, dels rètols principals de l’AP-7. Parlava la Marta que poc els costa atacar-nos, arraconar-nos i afeblir-nos i com, en canvi, recuperar cada pam de terra, cada accent, cada mot, és una tasca titànica que massa vegades recau sobre molt poques mans davant la inacció de les institucions en teoria encarregades de protegir-los. De protegir-nos.
L’altre dia, una notícia sobre la Marina Alta deia que 4 de cada 10 residents són estrangers (és a dir, gent amb diners, si foren pobres no serien estrangers, serien immigrants) i que lideren la compra de vivendes mentre el jovent de la comarca ha de destinar fins el 90% del sou a pagar un lloguer. I parlaven del «territori més dinàmic». Al·lucina. No d’espoli, o de colònia. No. Territori dinàmic. Doncs això, els noms que fan la cosa. Sobre la por. Sobre la reciprocitat que mai no arriba, ara no toca, la por. Sobre la terreta, sobre la llengua comuna, sobre el domini lingüístic. Eufemismes i polítiques porugues, no siga que diguen tal, no siga que ens acusen de qual. Parlem de finançament i no de sobirania. Parlem de ai, no, merda, el comptador del dimoni diu que fins ací, que ja he escrit molt i que si continue quedarà una turra que ningú no llegira. Només una reflexió final. No deia Estellés que arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot? No ha arribat eixe dia? De veres que no?
Paul Muñecas és militant d’Endavant (OSAN) a la Marina Alta.
