Enguany es compliran 50 anys de la mort del dictador. En diverses ocasions he manifestat com vaig viure els darrers temps del franquisme. Recentment, en un llibre he donat el meu testimoni de fets i situacions en referència al País Valencià. No n’insistiré. Dissortadament, la lectura, o siga, els llibres, i més els de memòria, interessen a poca gent, en particular a les noves generacions.
La circumstància esmentada, la de la poca lectura, resulta preocupant. Altres formes d’arribar a les noves generacions podrien resultar útils, el cas és que hi ha molta informació, excessiva, però, superficial, si no dolenta, o inexacta. Què hi podem fer? No tinc resposta concreta, no obstant això, suggeriria algunes idees que trobe que resultarien viables. Així doncs, intentaré tot seguit explicar-me.
La primera consideració la situaria en una pedagogia de fets i situacions, sense abusar del martirologi, ampliant el marc del relat, no limitant-lo a la repressió política. Hi ha bastant desconeixement dels fets històrics, per tant, cal més informació, amb independència de la valoració que puguem fer-ne, tot deixant clar que parlem d’un règim sense llibertats a tots els nivells.
Sovint quan als mitjans de comunicació es parla del franquisme, i la lluita per la democràcia, se sol demanar testimoni a la classe política, oblidant els professionals de la història, el documentalisme i els protagonistes del carrer. Les imatges més repetides són aquelles en què apareixen els “polítics” de la transició, oblidant part de la història, puix va ser molta la gent que es va mobilitzar, aquella que no va fer de la política i la seua activitat un ofici.
La pel·lícula “El 47” és un exemple molt significatiu de l’esforç col·lectiu, de les iniciatives que generaren fórmules d’autoorganització, circumstància que pot mostrar com les conquestes que tenim, en gran part, són resultat del compromís desinteressat, de la generositat de molta gent, i no sols dels pactes per les altures. Una bona lliçó doncs.
Així mateix, un altre aspecte a tenir en compte seria la contribució dels moviments emancipadors perifèrics a la democràcia: les lluites per les llibertats nacionals dels pobles de l’Estat, com va estar el nostre cas, o els d’Euskadi, el Principat, Canàries, Galícia, les Illes, etcètera. Allò que es mostra se sol centrar en la “Villa y Corte”, o siga, en les elits del poder i el seu entorn. No podem negar que el poder franquista residia al “altiplà”, i que les seues decisions es cuinaven a Madrid; per tant, cal parlar-ne, però, també cal fer-ho des de la pluralitat de l’Estat.
Al País Valencià, des dels anys seixanta, anaren sorgint un conjunt d’iniciatives i d’aportacions contra el franquisme. Així doncs, tenim la nostra pròpia versió i no deguem limitar-nos a altres exemples. D’aquesta manera, tindríem una visió més real, propera o casolana. Per citar un exemple, per parlar de lluites veïnals podem fer-ho amb noms de barris com ara Benicalap, Torrefiel, la Malva-rosa, o de lluites com les de l’assemblea de la construcció a la Fonteta de Sant Lluís, les vagues de Segarra, del Port de Sagunt i de tantes altres reivindicacions.
