El 25 de juliol de 1972 i organitzat per la secció d’«Alumnes i exalumnes» de Lo Rat Penat, que era «la nova» estructura de cobertura legal, pactada amb l’aleshores president Joan Segura de Lago des d’on els joves del Rat ens estàvem reorganitzant després de les detencions i processos originats per la repressió franquista a partir dels fets de 1968-69, vam programar el I Festival Cançó Folk del País Valencià a celebrar al pavelló de l’Ajuntament de València, a la Fira de juliol, dintre del programa oficial de la fira.
l’Eixam Edicions
Ara es compleixen 50 anys d’aquell acte que marcà d’alguna manera un camí de represa farcit de llums i ombres, dins del combat continu dels valencianistes, utilitzant la cançó com a Cavall de Troia per a la
recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals, que al nostre minso entendre eren i són indestriables, com a poble valencià dintre d’un estat plurinacional que albiràvem i desitjàvem, respectuós amb els pobles, les llengües i les cultures pròpies de cadascun dels seus components. Dels
resultats d’aquest llarg i complicat procés fins avui… vosaltres mateixos podeu traure les conclusions i l’estat actual d’aquest, que ha esdevingut en una mena de «democràcia a la turca», ben lluny del que nosaltres somiàvem però tampoc hem de caure en un posat pessimista: érem molt pocs i no poguérem anar més enllà. El mateix passà amb el procés polític de l’anomenada transició, on la «ruptura» amb l’estructura del poder franquista, no fou possible per la descomunal diferència entre les minses estructures dels veritables demòcrates que anàvem combatent el franquisme des de la clandestinitat, i les poderosíssimes forces dels poders fàctics: militars, eclesials, policials, econòmics i socials, que imposaren la seua «transició», en realitat, una mena de «rentada de cara» al vell règim per a poder incorporar-se a l’anomenat «mundo libre occidental» —arre gos—, que no fou pacífica ni respectuosa ni «negociada» més enllà d’un «engul-te el pinyol» imposat a sang i foc. Cal recordar a les gairebé 800 víctimes mortals al carrer de mans de malignes d’un pelatge i l’altre, en una bogeria d’accions i reaccions que entabanaren a una població atemorida encara, no sense raó, per 40 anys de dictadura i repressió, que esmorteïren les ànsies de llibertat i democràcia plena que semblava tenien a la mà… i
això resultà impossible. D’açò mateix, veus més il·lustrades que segurament la meua, i estudiosos
del tema, fa anys i panys que escriuen i debaten el perquè, el com, i qui, amb renúncies vergonyoses, implicacions, silencies, discriminacions, entrebancs, complicitats… que ens han dut a l’actual situació.
publicar per motius de censura | Arxiu Rafa Arnal-l’Eixam Edicions
Tot ve a compte, ara, amb l’anunci del Festival Polirítmia que al llarg de 10 dies donarà lloc a les «Nits de Folk de la Gran Fira de València» a la plaça de l’Ajuntament de València, al teatre Rialto i la Nau.
Modestament, pense que açò mai haguera estat possible, sense aquell Festival de 1972, organitzat amb fatigues i entrebancs que a alguns ens condicionà i complicà el futur a bastament. Però n’érem conscients i ho teníem assumit. Què quantes?
I des d’aquest article finestra que m’ofereix Diari la Veu del País Valencià, envie la meua més fraternal abraçada llibertària, a aquelles companyes i companys músics que m’honoren amb la seua amistat i
col·laboraren o participaren d’una manera o l’altra a fer possible aquell Festival i encara són vius, com ara el meu benvolgut i estimadíssim Lluís Miquel, Vicent Torrent, Manolo Lledó, Joan Bosch, Manolo Miralles, Toni Parício, Ferran Melchor, Gènit, Rafa Sena, Toni Moll, Rafa Esteve Casanova, Josep Vicent Maroto, Martí Bodí, Eliseu Climent, Joan Senent, l’Enric Ginés, Pere Marco, Joan Crespo (Bandu), Josep Maria Domingo, Mari Giner, Carme Mellado, Fina Higón, Jesu Bousonyo… i la meua estimadíssima Isa Rodrigo amb qui he compartit la meua atzarosa vida —per la qual cosa li demane excuses—, sempre al meu costat.
I enllà on estiguen els seus estels, un record ben emocionat pels que han traspassat com l’Emili Martí Gómez, Keti Valera, Didin Puig, Rafa Z, l’irrepetible Monle, l’Enric Ortega i… l’amic, company i mestre
d’utopies, el meu benvolgut i recordat Lleonard Giner.
Salut, honor, tres vítols i llarga vida a la memòria de totes i tots!
Paradoxalment, dintre de les commemoracions dels 40 anys de l’estatut, la Generalitat Valenciana ha organitzat un macroconcert a la plaça de bous de València aquest dissabte, 2 de juliol, amb el lema «40 anys fent País», amb una quinzena de grups valencians on… sembla que no han tingut en compte la trajectòria de CARRAIXET, el grup més antic del país, i l’únic en actiu, que va participar en el Festival Folk de 1972… Un grup actualment format per dones, les filles de Lleonard, que no porta «40 anys fent País»: en porta 50 anys ininterromputs, excepte dos anys (74-75) de silenci forçat per la dictadura. Per què han estat exclosos? No lleve cap mèrit als cantants i grups que participen… simplement pense que hauria estat molt bonic que tancara Carraixet aquest concert. Tant se val 14, 15 o 16.
Això hauria configurat una mena d’homenatge a aquesta generació de músics que tant treballà per la recuperació del nostre petit país des de la trinxera de la cançó.
