Deixeu de plorar i aneu als concerts, malparits!

Dilluns passat, 8 de gener, el grup ZOO va anunciar el seu comiat. Dies enrere ho van fer alguns altres referents de la música en valencià que convoca més públic: Xavi Sarrià, El Diluvi, Smoking Souls, Tardor i, ara, ZOO. Un mur de lamentacions, de vegades apocalíptiques, ha omplert les xarxes. Un gran sentiment d’orfandat s’ha deixat sentir en aquesta propensió tan valenciana a l’exageració. Vull deixar ben clara la meua simpatia i reconeixement a l’excel·lent treball del grup de la Safor. Han sabut oferir lletres intel·ligents amb melodies i ritmes molt encomanadissos. Han sabut administrar molt bé la seua trajectòria i presència pública, com ho demostra també la manera senzilla i elegant d’anunciar la seua retirada. La seua originalitat és impressionant. Chapeau, camarades!

Havent deixat això ben clar, vull destacar que no s’acaba res, que no s’acaba el món i que continuem tan bé i tan malament com les darreres dècades. Els grans grups fan de bandera i permeten la visibilitat de tot el sector, però el temps passa inexorablement, la gent es fa gran i es cansa dels daltabaixos de l’èxit i el fracàs. Alguns, amb perspicàcia, troben la manera digna de deixar-ho ben amunt quan tothom es plany de la seua retirada. Ben fet. Bona jugada. Finire in bellezza, com va dir el mestre Raimon en el seu comiat. 

Com ha assenyalat recentment el musicòleg i periodista cultural Josep Vicent Frechina, és un fet natural que els grups musicals es desfacen en arribar en una certa edat. La gent vol viure amb una mica de seguretat, trobar una estabilitat laboral, professional, i també personal, disposar de més temps per als seus i les seues coses. La grupitis, des dels temps del rock&roll, dura el que dura. Els Beatles no compliren ni els deu anys. I jo, que llavors era un projecte d’adolescent, també ho vaig viure com si s’acabara el món. Així doncs, acceptem que els grups es desfan i que això no vol dir que els artistes que en formen part no puguen continuar per altres camins, en altres projectes, tant en solitari com en nous grups. Ja hem vist alguns canvis i substitucions que no han significat cap catàstrofe.

Quan vivíem una llarga sequera producte del menyspreu institucional, el silenci còmplice dels mitjans de comunicació i l’oblit dels públics, de manera totalment inesperada va alçar la veu Obrint Pas i ho va omplir tot, i després van venir La Gossa Sorda, i Aspencat, i Orxata, i Els Joves i tot el que ha vingut després que ara fa el canvi de torn. És difícil preveure què passarà ara quan aquesta fornada de referents facen l’última gira, però el que no hi ha dubte és que seguirem cantant i fent música. 

Em ve a la memòria un article de Joan Fuster en el qual, en l’any del senyor de 1969, es planyia de la crisi de la cançó en català i pintava un futur més aviat negre. El mestre de Sueca no sempre l’encertava o potser volia provocar allò que els sociòlegs en diem una PAN, una profecia que s’autonega. Només cal recordar els discos posteriors de Raimon amb el Veles e vents per bandera, de Llach i els seus grans èxits, la Maria del Mar Bonet, l’enyorat Ovidi que justament acabava de començar quan Fuster publicava la malastrugança, i alguns altres més, els èxits posteriors del rock català i la recuperació de la sempre feble i alhora resistent escena musical valenciana. Cal recordar aquell mes de març de 2005 quan desafiàrem la caspa pepera i ens tancàrem al Palau de la Música de València i creàrem després el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià, ara rebatejat com Músiques del País Valencià per a evitar el biaix de gènere.

Un poble que no canta, que no fa música, és un poble en perill d’extinció. No sabem ni qui ni com ni quan tornarem a tenir un gran grup referent que òmpliga grans espais, però, permeteu-me, malparits i malparides, que us recorde que tenim una escena musical ben viva, que hi ha un grapat d’artistes – ara, a més, cada vegada hi ha més dones- que treballen cada dia per a oferir-vos la millor collita. Només heu de revisar totes les obres finalistes i guanyadores en les divuit edicions dels Premis Ovidi. Per cert, enguany tornarem a ser els únics premis després de la liquidació de l’aventura botànica dels Carles Santos. Tenim artistes en tots els estils, tenim grups bons i millors, cantautors i cantautores al nivell de qualsevol altra cultura, i també gent adorable que practica el bo i millor de la nostra tradició musical. I la pedrera, la gent jove que comença, té un nivell de formació que ja haguérem volgut els més veterans. Teniu disponibles en les plataformes digitals música nostra que no us la podreu acabar. Així que menys plorar, més sentir la nostra música i més anar als concerts. Que una escena no la fan uns pocs festivals.

En aquesta època parda que se’ns ha vingut al damunt, haurem de cantar més que mai, perquè, contra el seu odi, sempre tindrem la nostra alegria. I ho farem amb bona cosa de música.