Es pot escriure si hi ha un sostre i una taula i un plat ple. Vull dir que escric perquè puc escriure gratuïtament. Puc dedicar-m’hi durant hores. Em puc imaginar que és un voluntariat, que regale tot aquest temps a la literatura perquè és una causa en la qual crec. Però tenint la cambra pròpia que s’ha citat tantes vegades, perquè si no, m’ho repensaria, i deixaria de creure que és tan imprescindible; m’ofegaria de no escriure i de no llegir ni una miqueta i consideraria que el concepte de les humanitats és hipòcrita, no deu ser tan humà deixar que jo m’ofegue.
Si m’ofegara no m’asseuria i obriria la llibreta i escriuria per què ha de ser oci només, la lectura —sense interrogant, perquè no m’agraden molt. A banda que és greu que es criminalitze l’oci, l’ociositat i tot el que se’n deriva, i a banda que em sembla que la lectura és molt bona activitat d’oci, vull demostrar que seria catastròfic si s’extingira o si es menystinguera com passa ara, com si s’extingiren les abelles.
Aparentment la lectura és molt accessible perquè ens hem alfabetitzat i perquè tenim llibres a l’abast. És molt fàcil comprar un llibre i és impossible no perdre’s entre els llibres sense cap indicació. No s’aprén a llegir del no res: cal educació literària, no només alfabètica; no caldria explicar contínuament que és un àmbit d’especialització real, que constitueix un estrat transversal amb els milions de les coses del món. Per a mi, aquesta última idea és un argument preciós que demostra per què té valor en si mateixa. És difícil defensar que la transversalitat de la literatura aporta alguna cosa en un món on falten tantes coses. També és difícil entendre la transversalitat perquè es malentén de manera constant: per exemple, es publiquen llibres-receptes-per-a-aquesta-qüestió-concreta, i a la coberta hi apareix la paraula literatura, però la literatura s’ha afegit després del text; quan es fa literatura, la literatura és el que s’escriu i la qüestió-concreta no és mai concreta.
La literatura cal observar-la fins a entendre que té molts límits i que no se li pot demanar tot. Només són paraules col·locades en una forma preciosa. Són paraules que diuen molt més que quan s’improvisa o quan s’escriuen coses concretes. Per això, en cas d’haver de fugir d’un edifici que es crema, transmetre les indicacions mitjançant la literatura és contraproduent; però en les emergències que s’estenen tant que resulta dificilíssim discernir-ne la forma, la literatura pot servir per esclarir alguns trets enmig de l’enrenou. La literatura és el que comença en els cantonets abastables de les coses enormes.
La catàstrofe consistiria en l’obstrucció de les possibilitats d’entendre. Comença amb la marginació de la literatura, en mirar-la de lluny, fins que siga estranya i difícil de definir, tan difícil de definir que no es pot dir per a què serveix, ni si ha de servir, ni qui l’ha col·locada allà. La literatura mentrestant parlant tant, però reclosa de tan difícil com és comprendre’n res. I després la incomprensió dels fragments del món. És impossible apropar-s’hi sense una noció del que hi ha, de com s’articula, del que pot passar quan llegeixes, per exemple. Si et capbusses en la literatura sense l’ajuda de res el més probable és que hi fracasses.
Com més allunyada se situa, la literatura esdevé més críptica. I no entenem per què no entenem quan llegim o per què no ens agrada el que llegim. L’educació literària ha de ser això: ensenyar com és per dins un text, és a dir, com un engranatge, i que de vegades no funciona perquè alguna peça falla, i que ho podem detectar, que no és tan subjectiva l’escriptura; i que els gustos també es poden descobrir, que hi ha milions de tipus de llibres i milions d’estils i milions de maneres de llegir.
És molt probable que algú s’ofegue sense adonar-se. Perquè és lentament com ens morim sense la literatura, tan lentament que segurament abans ens morirem de qualsevol altra cosa. Per tant, no val la pena parar atenció a un patiment tan lleu i tan invisible. Si hi ha sort, el món s’acabarà abans que ens ofeguem de no llegir i de no escriure, de tenir una comunicació tan limitada, de comprendre tan poc.
