La negociació per a l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats i, especialment, la de la presidenta, Francina Armengol, han posat el focus en una realitat hispana de sempre, però rebaixada i difuminada al coneixement i visió de la ciutadania espanyola durant les últimes tres centúries. I és que Espanya és un país dels països plurilingües, encara que el ja invetebrat i encara actual centralisme mesetari no vullga vore eixa diversitat real. En realitat, allò d’«España, una, grande y libre» era l’emfatització inversa, amb deliris de grandesa, d’allò que no era. Ni una ni gran, ni lliure.
En virtut d’eixes negociacions, «Les altres llengües espanyoles» que anomena la Constitució Espanyola podran ser utilitzades al Congrés per part dels components d’eixa cambra. També es demana als organismes de la Unió Europea el reconeixement d’eixes llengües. En eixe acord, els noms de les llengües reconegudes són català, eusquera i gallec. En principi no hi consta el nom valencià, cosa que ha causat problemes d’índole diversa. El govern valencià, integrat ara pel Partit Popular i per Vox, ha protestat per l’absència del valencià en eixos acords; i el PSPV, amb Ximo Puig al front, demana que hi conste la forma integradora de la doble denominació, català-valencià, valencià-català o combinació semblant. No hi ha exclusió de l’ús de la nostra parla, però sí del nom. I la denominació del valencià deu aparéixer en les disposicions que s’adopten amb eixes finalitats.
Eixe acord sobre l’ús i presència de les altres llengües d’Espanya és una justa valoració d’estes, i s’ha d’aprofitar la mesura per a proposar-ne altres que facen justícia al caràcter d’idiomes històrics i actuals espanyols. És necessari una llei d’alt rang que declare l’oficialitat de l’eusquera, del gallec i del valencià/català en l’Administració pública en el grau que es determine i s’ha d’establir la necessitat d’entendre la llengua pròpia de les nacionalitats i autonomies que en tenen. En el cas valencià, els residents en la Comunitat Valenciana tenim el dret de conéixer, usar i aprendre el valencià, però ningú en esta autonomia té el deure de saber-lo. De manera que eixe dret queda vulnerat, especialment, en la mateixa Administració valenciana quan un empleat públic ens insta a parlar en castellà. En altres àmbits també ocorre, però és en les administracions públiques (Generalitat, perifèrica de l’Estat, Justícia, Guàrdia Civil, policia, etc.) a on es deu establir el deure d’entendre, com a mínim, el valencià, per a no vulnerar el dret que tenim els valencians d’usar-lo. A tots i a totes, valencianoparlants, segurament, ens ha ocorregut que hem hagut de canviar de llengua quan un guàrdia civil, una oficinista o un metge ens ha indicat que li parlem en castellà.
Com deia, el Consell de la Generalitat Valenciana ha protestat per l’absència del valencià en eixos acords, encara que, en la pràctica, només hi ha exclusió del nom, però d’una manera o altra la denominació de la nostra parla ha de figurar en eixos compromisos, tant els relatius al Congrés com els que fan referència als organismes de la Unió Europea. Però, especialment, el que el Govern valencià i els partits que el conformen haurien d’acompanyar les seues protestes i les seues opinions sobre el valencià, fent un ús regular d’esta llengua en les seues intervencions públiques i fomentar-lo per tot arreu. Cal recordar, ara que governa el Partit Popular, com a majoritari, que en l’any 2003, que també governava este partit, el Consell de la Generalitat va anunciar una declaració institucional per a promocionar l’ús del valencià en l’administració valenciana. Declaració que va rebre el nom de Decàleg d’Ares. Va ser anunciada per Esteban González Pons, a Ares del Maestrat. En 2015 eixa declaració va ser ratificada pel Govern del Botànic. Com recordarem, eixa guia prescrivia o recomanava l’ús preferent del valencià escrit en les relacions de l’Administració de la Generalitat, en les diputacions i en els ajuntaments de predomini lingüístic valencià. I també recomanava un ús oral preferent d’esta llengua en les intervencions públiques dels càrrecs polítics. Que es repetisca i que es complisca eixe decàleg.
