Dissabte en fer-se l’hora del partit del València al Bernabeu el que menys volia era veure’l. L’actuació del nostre equip davant el Barça i l’Atlético de Madrid no invitava a l’optimisme. A més, per molt que faça exercicis de distanciament abans del partit sempre és una experiència intensa i de vegades desagradable. És un enfrontament desigual, perquè, d’una banda, el nostre equip ja sabem en què l’ha convertit l’especulador sense escrúpols que és el seu propietari, però també perquè enfront tens la representació simbòlica més completa que puc imaginar de l’estat espanyol d’aquesta restauració borbònica que penosament travessem. El seu president-propietari de fet és un oligarca situat més enllà de la llei, té els mitjans al seu servei convertits en aparell de propaganda fins a uns extrems que fan vergonya, els àrbitres li xiulen sempre a favor, com deia la cançó de Los Planetas, siga per servir a l’amo siga per temor a desencadenar una campanya mediàtica en contra i, en la pràctica, els seus jugadors tenen barra lliure per al joc brut, per a la provocació, fins i tot per a burlar-se o enviar a la merda l’àrbitre, que, al cap i a la fi, saben que està al seu servei. Va ser molt divertida en eixe sentit la campanya mediàtica que ens va voler convéncer que dir “fuck off” és gairebé una exclamació d’espontània companyonia. Vinicius, com és ben sabut, no és un provocador, prepotent i desequilibrat sinó l’avançada mundial de la lluita contra el racisme, encara que ara sembla que està començant a caure en desgràcia. I Carlo Ancelotti, diga el que diga en les rodes de premsa, faça els gestos despectius que faça, sempre serà un senyor.
Crec que el fet que tots i totes -i no només en València- sabíem que la màquina del robatori futbolístic es posaria en marxa és molt simptomàtic del grau d’escepticisme en l’honradesa del sistema que s’ha instal·lat en una bona part de la societat, i no només pel que respecta al futbol. I, en efecte, i sense comptar el diferent criteri per xiular falta o traure targeta ja habitual, l’àrbitre va fer el que va poder i va xiular un penal ridícul. Fins i tot el del VAR el va avisar, mira que és un poc bèstia, que el puntellonet el pega l’atacant (Kylian per als amics i els fans, entre ells l’àrbitre, com deixa ben palés l’àudio de la jugada), però el senyor Cuadra Fernàndez ho tenia tan clar que no hi havia imatge que el poguera fer canviar d’opinió, no fora cas que Florentino (per als amics i admiradors) o els seus mitjans servils no li passen la maneta pel llom. Ves per on que l’avançat de l’antiracisme, l’ésser de llum, el millor jugador de la història segons els mitjans de Madrid, l’injustament desposseït del Baló d’Or, no va seguir el guió i va errar el penal. En eixe moment ja semblava que potser esta vegada la plàcida vesprada de futbol que es prometien els huit o deu aficionats reals i arrelats que li calcule al Real Madrid i la massa de turistes, avantatgistes, prepotents per delegació, súbdits de sa majestat, i diverses altres varietats de feixisme banal que omplien les grades de l’estadi més bonic del món (segons els mitjans) i mesura universal de totes les coses, potser no seria tan plàcida. Però, vaja, hem vist tantes vegades el mateix partit, i al remat guanyen els dolents en el temps de descompte, que he de reconéixer que jo encara no tenia massa fe.
I aleshores… L’impensable. Molt probablement l’àrbitre molt preocupat perquè malgrat les ajudes els esforçats mercenaris del noble y bélico adalid, caballero del honor no havien aconseguit remuntar el partit, va afegir sis minuts, és a dir, el conegut “fins que marque el Madrid” dels memes. I ves per on, per una vegada, el karma, la justícia poètica, el gir inesperat que fa que guanyen els bons, qui va marcar en el descompte va ser el València, en un golàs èpic de contracolp que recordava el València de la nostra joventut, ràpid, efectiu, impecable. Hugo Duro va esdevindre David Villa, com ha escrit Rafa Jarque en Levante-EMV. Podria haver dit Mundo. O Gorostiza. O Kempes. L’escut del València, la seua història i genealogia, la nostra força, la nostra identificació col·lectiva en ell en eixe moment el va investir, el va elevar per damunt d’allò humà, i va ser heroi i mite, i va ser un poc tots nosaltres. Crec que milers i milers de persones vam cridar alhora, units per la mateixa alegria inesperada, l’eufòria de sentir que hi ha vida quan penses que la decadència és imparable, l’orgull de ser valencià, i sentir-te arrelat i connectat amb la teua comunitat (eixa sensació que els avantatgistes que es projecten en el poderós alié per sentir-se poderosos mai podran conéixer), i haver derrotat per una vegada els dolents, l’arxisenyoret, l’oligarca simbòlic, l’arxilladre, l’estat que ens menysté i ens menysprea a la seua cova de llauna.
Després va ser divertir veure la premsa afí i els tuitaires llepons criticant fins i tot l’alegria dels jugadors del València i la seua afició. En la seua pel·lícula imperial és impensable que els figurants no es resignen a ser-ho.
I sí, ja sé que l’endemà tot està igual, que al València manen els mateixos i que les oligarquies amb les lleis a la seua mesura o per damunt de la llei continuen en el mateix lloc. Però hem sigut feliços gràcies a la més important de les coses que no són importants. I a més, veient quanta gent fins i tot fora de València s’alegrava de la relliscada de Goliat, em donava per pensar que en el fons el futbol és una bona mesura de les dinàmiques d’esta societat: la desigualtat, el centralisme, la prepotència del poderós, però també de l’escepticisme general, que les velles faulelles ja no colen i que la major part de la societat s’alegra quan perden els dolents, que segur que desitjaria que els dolents no tingueren tant de poder, que és una manera de desitjar la justícia social. Com cantava el meu amic Tórtel fa anys, no és per a tant, però no és poc.
