La setmana passada vaig participar en un debat sobre la valentia política. Primer vaig intentar definir allò que vol dir valentia política. Jo vaig deixar damunt de la taula que la valentia política és fer accions impopulars que són necessàries i deixar de fer accions populars que són innecessàries. Però, qui defineix què és popular o no? Una cosa popular és aquella en què el polític de torn es pot fer la foto i tindre un rèdit polític, la cosa impopular és al contrari, accions polítiques que no tenen foto associada i que no es pot vendre. Esta seria una definició de valentia política.
Després podríem definir què és valentia. Per exemple, la valentia és a dir la veritat o valentia que és l’alè o vigor en l’execució d’una acció. La valentia està associada a l’heroisme, la gallardia i el valor. Quan una persona és valenta, aconsegueix véncer els seus temors o dubtes i actua amb decisió i fermesa. La valentia es demostra en els grans actes, però també en les xicotetes accions quotidianes.
La valentia és una virtut política. D’això no en tinc dubte. I una de les persones que la representa és Monica Oltra, i no sols reconeguda pels votants mateixos de Compromís si no dels demés partits polítics valencians i estatals, i com ella va dir quan es va presentar «Altres polítiques» ella parla «d’altres polítiques a fer i reivindicar: la lluita contra les desigualtats, contra l’emergència climàtica, construir màtria. I també en el pla subjectiu: som altres dones, lideratges femenins, que tenim una altra manera de fer política, més horitzontal, més amable, menys fàl·lica. Hem triat lideratges que s’allunyen d’això; també hi ha lideratges femenins fàl·lics, però hem triat altres maneres de fer política». I eixa seria una altra definició de la valentia política.
Enfront d’eixa passió d’espera que és la por, segons Bodei, la valentia es presenta com a virtut inaugural: ens afirma i reafirma en el món. Diem valentia a l’esforç de transitar de la reflexió a la decisió, i d’aquesta a l’acte, confrontant la por (i encara el perill) de manera evident. Encara que també és valentia l’obstinació per ampliar l’univers de les nostres idees i creences, una obstinació que requereix enfrontar-se a pors diverses: algunes adquirides en la infància que ens converteixen en éssers temorosos per defecte, altres contagiades per feblesa, ignorància o malícia. En tot cas, en el context normatiu de la modernitat, la valentia resultarà valuosa com a realitzadora de la llibertat i la igualtat. Això suposa que opere com un mecanisme de resistència enfront de l’opressió i la discriminació, però també enfront de la temptació de combatre-la a despit de la ciència i l’experiència.
I ara és quan entra la política, per arredonir la definició, la valentia política és fer complir i complir el teu ideari, el teu programa, perquè ser ferm en les teues conviccions també és valentia.
I ara la conclusió: valentia és la virtut de la llibertat i de la veritat.
