El més perillós de l’auge de l’extrema-dreta no sempre és la seua presència als nostres parlaments. De bon tros, el més perillós és la seua alta capacitat per a marcar agenda i arrossegar-nos a la resta cap als seus marcs. Malauradament, moltes organitzacions i persones que s’emmarquen dins de la tradició de les esquerres, el feminisme, el moviment ecologista o el col·lectiu LGTBI han assumit els marcs reaccionaris del populisme punitiu inoculat per l’extrema-dreta. Paradoxalment, el punitivisme defuig les causes estructurals (desigualtat social, racisme, patriarcat, etc.) dels conflictes.
Espanya, malgrat ser un estat amb un índex de criminalitat molt baix, és el segon país de la Unió Europea amb les penes més altes. El sistema penitenciari, només cal conèixer la gent que està allí tancada, reprodueix i legitima les desigualtats estructurals sobre el qual ha estat construït. Mentre que la racionalitat ens hauria de convidar a avançar cap a l’abolicionisme de les presons avancem en direcció contrària amb mesures com l’enduriment de penes, invents brutals com la privació de llibertat permanent revisable, castigar amb presó a qui reincidisca en xicotets furts mentre el preu dels aliments puja un 15,4%, la dada més alta de la sèrie històrica, o ara, com recullen les portades dels periòdics valencians en paper de major tirada, abaixar l’edat de responsabilitat penal. Una mesura que, després de setmanes abonant el terreny amb episodis marginals elevats a categoria de violència protagonitzada per adolescents, poden disfressar-la com vulguen, però el que s’està construint és una ferma passarel·la de sisé de primària a la presó. Sisé de primària. Dotze anys. Xiquets i xiquetes. Sí, segurament en molts aspectes més espavilats que nosaltres quan teníem la seua edat, o potser no. De bon tros que recorden anècdotes de quan els seus avantpassats eren xicotets que ara ens semblen violentes.
Assumir que la via per a resoldre els conflictes socials és el codi penal només és possible des de la frustració i incapacitat de proposar alternatives que entenguen la complexitat estructural de les causes. O una altra pitjor, inconstitucional i contrària a la legislació internacional en favor dels drets de la infància, com és perseguir el càstig i oblidar-se de la finalitat civilitzatòria de l’educació, rehabilitació i reinserció social. Dos segles després, la màxima feminista de Concepción Arenal: «Obriu escoles i es tancaran presons», és més revolucionària que mai.
A més, la història recent ens diu que darrere d’aquest colpidor canvi normatiu, com tants altres en la direcció punitivista, no hi haurà més inversió en programes terapèutics, professionals especialitzats ni res que ens sone bé. El que hi haurà serà més diners per a polítiques securististes, més tanques amb filats, més policies o vigilants de seguretat privada. Però, sobretot, reforçarà el cicle de la violència, la marginalitat i l’exclusió.
La realitat que ha d’ocupar-nos per greu i numèricament significativa és el 90% dels i les xiquetes empobrits de dotze anys que independentment del que s’esforcen moriran com adultes empobrides. O aquells xiquets de dotze anys que per no poder desdejunar saludablement en casa tenen pitjors resultats en matemàtiques, per la manca d’hàbit lector a casa van mig curs per darrere en comprensió lectora. O les xiquetes de dotze anys que pateixen més malalties respiratòries o trastorns associats al neurodesenvolupament per no disposar de zones verdes prop de casa o estan condemnats al fracàs escolar pels desnonaments. Per no parlar de com s’ha disparat, particularment després de la covid-19, la soledat no desitjada en un món que gira l’esquena a la infància. O, com per la manca d’educació sexual a les escoles, regalem que el porno siga la principal eina educativa.
Volem un altre món? Doncs canviem-lo. Per això, cal actuar de forma immediata amb mesures estructurals com la renda bàsica universal, l’herència per a totes i la regulació dels lloguers garantint així una seguretat material per a la infància. També, amb la reducció de la jornada laboral, anticipar l’edat de jubilació, no posar deures fora de l’horari escolar, etc., és a dir, alliberar temps per a conviure en família i poder desenvolupar-se individualment. I, per descomptat, la convivència en espais comunitaris, de veïnatge, xarxes de solidaritat i participació política, cultural i social. Doncs, com defensa la filòsofa feminista, Angela Davis, només amb la garantia de drets, l’enfortiment dels llaços comunitaris i les cures s’instaurarà, a poc a poc, l’abolició de la presó. Una aspiració bàsica de qualsevol democràcia avançada.
