Dijous passat, 20 Minutos publicava una demolidora enquesta on es mostrava que el 75,4 dels espanyols [habitants de l’estat espanyol per ser més exactes] eren partidaris d’eliminar l’impost de successions. El titular encara era més directe: «El 75% dels votants del PSOE i més del 60% dels d’Unides Podem, partidaris de suprimir l’impost de successions». Així doncs, no només una gran majoria de l’electorat defensa eliminar aquest impost, sinó que, a més, també ho fa una significativa majoria dels votants dels partits que s’hi oposen. El missatge, doncs, és clar.
Deixant de banda la metodologia i intencionalitat de l’enquesta, que els que ja som majorets recordem aquell famós gag de la sèrie Sí, Ministre, el resultat d’aquesta és, a la vegada, causa i efecte, per la qual cosa resulta interessant analitzar-la.
En un moment de crisi, alta inflació i necessitat de reforçar els serveis públics, qui pot estar en contra d’exigir un esforç extra als que més tenen? I precisament això és el que fa l’impost al patrimoni, que, tal com està dissenyat actualment a l’estat espanyol –amb topalls per quantitat i exempcions a l’habitatge habitual-, és una taxa que afecta només a una minoria amb grans patrimonis.
En canvi, la gran majoria de mitjans fa anys que promouen una campanya permanent en contra d’aquest impost, incloses notícies rocambolesques i tristos drames personals plenes de sensacionalisme i algunes mentides, on sempre s’amaga el tema principal: aquest és un problema de rics, un raca-raca que ha aconseguit bona part dels seus objectius. A hores d’ara, bona part de la població ha comprat el marc mental on l’impost de successions és una taxa injusta, encara que en realitat és una de les principals mesures per reduir la desigualtat social. En aquest sentit, l’enquesta de 20 Minutos és el resultat de la campanya i alhora una peça més de la mateixa.
En pocs temes com aquest és fàcil veure com els mitjans responen als interessos de classe dels seus amos. La gran majoria dels lectors i espectadors són beneficiaris indirectes d’aquest impost –ja que no el paguen, però finança els serveis que gasten-, però els propietaris en són els damnificats. És una cosa similar al «punt de vista» de les informacions al qual em referia fa unes setmanes.
I imposar aquest marc mental on el debat polític i les opcions socials estan limitades a aquelles que no perjudiquen els interessos de l’elit econòmica és una part de la faena a llarg termini dels mitjans, més enllà d’objectius més immediats o conjunturals. Es pot veure també en el debat sobre la inflació i la pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors. Pràcticament a cap lloc apareix la variable «beneficis empresarials». Es veu que el fet que grans empreses –i no totes, clar, els capitalistes tampoc tenen pietat entre ells- estiguen aprofitant la crisi per multiplicar els seus beneficis mentre els salaris reals s’enfonsen, no és prou rellevant per a esmentar-lo. Els beneficis són una espècie d’ídol sagrat el qual mereix tots els sacrificis en lloc d’un element econòmic sobre el qual es poden imposar restriccions si el benefici col·lectiu ho requereix.
I fins on pot arribar aquesta propaganda pro-rics on és justificable qualsevol cosa, per absurda que parega, si aquesta els beneficia? Doncs «Impossible is nothing» i «Just do it» que diuen les lemes publicitaris. Tal com mostra aquest famós meme sobre l’evolució del Washington Post –en una altra època un dels diaris més prestigiosos del món- d’ençà que el va comprar Jeff Bezos, ni el sentit de la dignitat, ni tan sols el del ridícul, aturaran les plomes ansioses d’agradar als amos. Que cal convéncer els lectors que el turisme espacial de Bezos el beneficia? Doncs aguanta’m la cervesa.
