Com em sol passar una vegada a l’any, la columna d’aquesta setmana l’escric en un raconet del casal de la meua falla de sempre, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, al cor del barri del Carme. És una falla coneguda per haver apostat fa anys per plantar falles de les anomenades «experimentals», és a dir, falles enteses com a instal·lacions artístiques combustibles, amanides, en molts casos, en els més interessants per a mi, si em pregunteu, amb un discurs social, crític o existencial. La d’enguany porta per títol Monstres i és obra de l’artista Reyes Pe. Encara teniu temps, entre hui dimarts i la «cremà» de demà de vindre a pegar-li una ullada. No vos deixarà indiferents.
També la meua falla és coneguda perquè és la falla de la Fallera Major de València de 2025, Berta Peiró Garcia. És estrany per a mi això de conéixer una fallera major de València des de xiqueta, i de ser amic de la seua família, i he de reconéixer que és tota una experiència, com ho serà demà tancar l’ofrena. Crec a més que Berta és una excel·lent Fallera Major, com sabrà qualsevol persona del món faller, i qualsevol que s’haja detingut a escoltar els seus discursos, per exemple la seua magnífica Crida. És una d’eixes falleres majors que doten de sentit i contingut aquest càrrec honorífic d’orígens evidentment heteropatriarcals i que encara hauria de pegar alguna volteta més. Però des de fa uns anys, les falleres majors són també subjecte de discurs i això redefineix la seua figura i el seu significat simbòlic. Caldria, això sí, entre altres coses, dotar-les de més autonomia, de més capacitat d’agència. Però, vaja, en qualsevol cas reconec que estic molt pagat perquè Berta siga de les nostres, de la falla Ribesan. Qualsevol faller o fallera entendrà aquest afebliment temporal del meu sentit crític pel que fa al càrrec de Fallera Major de la ciutat.
A banda d’aquests dos fets, el millor que té la meua falla és que és, com sempre dic, una falla molt de veres, amb passacarrers, mascletades, esmorzars, música de banda, fesolà la nit de la plantà i memòria de la xicoteta comunitat que formem i que va travessant el temps amb relleus generacionals. És bonic que el concurs de paelles siga memorial Lola Rodrigo, el concurs de dibuix infantil siga el memorial Froilán Guiral i Pedro, el concert de música de banda siga el memorial Miguelín López i l’esmorzar del 17 de març siga homenatge a la memòria de Vicente Llopis Juan. La nostra festa celebra la persistència de la comunitat i està plena d’emoció, de memòria i d’identitat. Ens sabem viatgers dels temps i conservem amb cura el record dels qui ens precediren i ens van llegar la comunitat. Ribesan és una falla vertadera i popular, i això és molt necessari entre la coentor de les falles de bonicor en sèrie i la cosmocoentor dels modernets que fan cartellets de festival amb jocs de paraules de gust qüestionable en anglés i diuen que són falles. En certa mesura comissions com Ribesan salvaguarden la identitat de la festa i permeten relligar amb les falles d’abans, comunitats populars, societat civil, vertebració urbana, un vertader reducte de sociabilitat genuïna enfront de la gentrificació i la turistificació, aldea gal·la subterrània per davall de les masses desfermades localitzant la burrera global.
L’altra nit vam tindre una xicoteta topetada amb un parell d’éssers reduïts a les seues funcions bàsiques que estaven pixant en un portal del carrer de Sant Ramon. En realitat, és alguna cosa més que un retorn atàvic a l’animalitat primària, perquè entenc que no només es tractava d’alleujar la necessitat d’expulsar una part de la gran quantitat de líquid ingerit, sinó també de la gràcia afegida de fer-ho en un portal: vandalisme embrutit i agressiu. En sentir l’intercanvi de floretes que es va produir entre els pixadors i nosaltres van eixir els cambrers i cambreres d’un local proper, legal i respectuós, que ens contaren que estaven farts, que havien tingut pixadors al costat de la seua terrassa i que tot provenia d’un baix que de sobte havia mutat en falles en una barra expedidora de cervesa, combinats i begudes espirituoses susceptibles de ser pixades en un temps relativament breu.
Es tracta d’una anècdota, però crec que és molt significativa. Afortunadament, la meua falla està en un raconet que habitualment passa prou desapercebut per a les masses, però hi ha prou en moure’s uns passos per trobar-se, especialment al cap de setmana, amb les multituds lliurades a la burrera i en molts casos a la versió més desagradable, agressiva i vandàlica de la festa, particularment entre els exemplars mascles de l’espècie. Com que he passat la major part del temps al nostre raconet, no vaig patir les aglomeracions insuportables de la mascletà, encara que no vull ni pensar el que haurà sigut tractar d’agafar un tren cap a Sollana en aquests dies, però he sentit relats esgarrifants de companys de la falla, lipotímies incloses.
Crec que és evident que cal pegar-li una volta al model actual de festa, especialment en la seua escala macro, i no tinc massa esperances que aquest ajuntament ho faça. Perquè si qualsevol baix es pot convertir en barra, això és responsabilitat de l’administració local que, o bé concedeix la llicència o bé no considera oportú demanar-la i tancar el local. I el mateix podria dir-se d’algunes comissions que crec que no fan cap bé al col·lectiu, que instal·len dos barres per a transeünts o fan més estrets carrers molt transitats amb mercadets i xurreries. Fan malament aquestes comissions i m’agradaria fer una crida una vegada més perquè siguen conscients que estan venent-li l’ànima al dimoni i contribuint a degradar la festa de tots i de totes, oferida en sacrifici al turisme, però al cap i a la fi l’ajuntament és responsable perquè ho consent i fins i tot ho fomenta. Encara recorde les declaracions de María José Català amb ocasió de la ridícula mascletà a Madrid cridant a tots els madrilenys i madrilenyes a vindre a València en falles. Crec que una síntesi possible del seu govern seria l’obsessió per clavar a la ciutat cotxes i turistes en general i madrilenys en particular.
Mentre acabe aquesta columna m’envolta el soroll del casal. M’arriben frases soltes i eixa mena de teló de gatzara que és la sociabilitat popular, la festa espontània, la xala, i que entenc ara com una altra versió d’eixa remor de la qual parlava Miquel Martí i Pol i que encara persisteix. Mentre existisquen racons com aquest hi haurà esperança i les falles continuaran sent falles. Però cal prendre mesures des de dins del col·lectiu i des de fora per evitar que el monstre, com l’al·legoria que ha plantat Reyes Pe a la nostra cruïlla de carrers, ens acabe devorant.
