Fa uns quants anys vaig passar uns dies al cap de Gata, i recorde com em van fascinar els camps de plàstic que veiem per les carreteres. Una fascinació plena d’interrogants humanístics, o filosòfics si voleu. Un immens hivernacle que a vista de satèl·lit arriba fins i tot a fer por. Uns vergers artificials que desafien la naturalesa per satisfer nous models de consum ací i nord enllà, i que han generat fortunes abans inimaginables. On hi havia terres pobres, eixutes, ara trobem pous i cobertes transparents produint tot l’any sense esma. I camions que entren i ixen del Ejido, de Níjar o Roquetes sense parar.
Les terres d’Almeria eren pobres, molt pobres, i els seus habitants havien de fugir i buscar-se la vida: emigraven. Manolo Escobar contava com va arribar a Catalunya a peu, doncs no tenia diners ni per comprar un bitllet de tren. Com ell tants i tants, que van marxar cap al País Valencià, Catalunya, França, Alemanya… Durant molt de temps, eixes terres eren el paradigma de la pobresa espanyola. I si hi havia una malaltia relacionada amb la misèria, eixa era la lepra. I la lepra era present allí, a Almeria, motiu de preocupació fins els anys huitanta del segle XX. Recordem com la pel·lícula Molokai, que la televisió franquista programava en Setmana Santa, amb la història del Pare Damià, es va encarregar de nodrir les pors, sobretot, dels xiquets. Així, en el meu imaginari, Almeria era un racó del món oblidat per l’alegria.
Però tornem al viatge. Recorde que era diumenge de matí quan vam travessar uns quants pobles de la zona. El treball als hivernacles s’havia aturat per unes hores, i els carrers estaven plens de joves africans fent rogles, xarrant, comprant queviures, o senzillament descansant. Vaig pensar que l’escena podia ser d’un poble qualsevol de Mali o Senegal, sols que els rètols dels comerços, molts d’ells tancats, eren en castellà, o que en lloc d’un minaret, destacava un campanar. Poques dones, per no dir-ne cap, i definitivament cap autòcton pels carrers. On estaven els amos dels hivernacles? Als casalots que s’haurien construït a prop de la mar? A saber!… Jo veia només aquells homes, forts, de pell d’atzabeja, i pensava que cadascú portava una història ben singular a dins.
Com van arribar fins ací? Quant d’esforç, patiment i diners els hauria costat? Quanta terra caminada, com aquell Manolo Escobar jove, buscant un destí millor?… Quantes coses inconfessables haurien hagut de fer pel camí? A qui deixaven darrere?, mares, pares, avis, fills, amors…? Tindrien els cobejats papers? Viurien en vells cortijos abandonats, o en un racó del mar de plàstic? Quantes hores de treball i a quin preu suportaven cada dia? I si queien malalts, què passaria, qui els guarniria?… Cadascú una història, irrepetible. Cadascú una persona diferent. Cadascú amb la seua dignitat tocada, però no afonada. Cadascú amb el seu somni de futur: poder treballar a un restaurant, un estadi de futbol, un taller mecànic, un hospital, una escola…, com qualsevol jove que comença a rodar.
Mentrestant algú els xupla la plusvàlua, sí, eixe concepte marxista que ningú pot qüestionar, i que ens ve a dir que els capitalistes -en el cas que ens ocupa, els amos dels hivernacles- obtenen guanys addicionals en vendre a un preu superior al cost de producció els béns produïts pels treballadors. Sens dubte la immigració ha fet possible l’acumulació de capitals en el món agrari -on més il·legalitat s’ha pogut detectar- però també en l’hostaleria o la construcció, o en el servei domèstic. La meua pregunta és simple: què farien estos empresaris sense mà d’obra abundant i barata? I la paradoxa és que si consulteu els resultats electorals de la zona, els partits més votats són el PP que demanava la intervenció de l’Armada per frenar la immigració -il·legal, postil·len sempre- i Vox que ha trencat palles per unes quantes desenes de menors no acompanyats als quals acusen -miren l’hemeroteca, per favor-, de lladres, assassins i violadors!
I què diuen els experts? Que el tema de la immigració és i seguirà sent cabdal en el futur, als països d’eixida i als de recepció; i que no hi ha prou natalitat per assegurar la taxa de reemplaçament ni ací ni a la resta d’Europa; que les guerres i el colonialisme, que mai se’n va anar, són la causa de l’èxode; que el control de fronteres no funciona; que la integració social i cultural requereix polítiques i inversions que cal finançar; que quan els menors són acompanyats, prosperen. Acceptar la realitat no és cosa dels bons samaritans progressistes, que també. És una crida a fer polítiques intel·ligents, i en profit de tots nosaltres.
