En els pròxims anys, segurament, anar al cinema serà com ara mateix anar a l’òpera i llegir llibres en paper quedarà com una excentricitat igualment elitista. Els qui ens hem criat entre pel·lícules i llibres observem la deriva del món com els antics francmaçons devien contemplar la resta de la humanitat, aliena a les seues passions ultrasecretes. Ara molts adolescents (no tots, per sort) es posen nerviosos quan han de visionar un vídeo de més de dos minuts, escoltar una cançó de més de tres o llegir un text superior a un paràgraf…
Dit això, és agradable comprovar que morirem matant. L’última generació criada entre lectures inacabables i la contemplació de les dues parts en bucle de Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, encara és capaç de donar mostres d’una vitalitat feroç i inexpugnable.
Hui volia parlar precisament de dos membres d’aquesta generació-santuari, que han fet de l’amor als llibres un salconduit personal i col·lectiu. Es tracta de Toni Sabater i Enric Iborra.
Sabater és una de les ànimes de l’editorial Drassana i la revista Lletraferit, que han donat tantes alegries als amants de la lectura en valencià. Ara acaba de traure una recopilació dels articles que ve publicant sobre els seus autors preferits, Notes sobre literatura. Només una ullada a l’índex dona idea de l’amplitud dels seus interessos. En alguns dels autors sobre els qui escriu coincidim: Virginia Woolf, John Kennedy Toole, Julian Barnes, Mohamed Xukri, J. M. Coetzee, Vladimir Nabókov, Stefan Zweig, Philip Roth… A altres me’ls descobreix ell, perquè en aquest ofici de la lectura (i de la vida) mai acabes d’aprendre del tot: William Beckford, Maggie O’Farrell, Schalansky, Marcel Schwob, André Aciman…
Toni Sabater ha editat un llibre dedicat als happy few, però amb el consol que és aquesta feliç minoria l’encarregada de moure el món. Molt coherentment, la coda final del volum és un homenatge en la mort de Franco Battiato. I és que, què seria del cinema i de la literatura sense la música?
Enric Iborra, al seu torn, està ara molt ocupat gestionant el llegat del seu pare, Josep Iborra, a través de les edicions de la Institució Alfons el Magnànim. El seu últim llibre s’assembla molt als de Sabater: es diu Els còmplices i el va publicar Viena en 2021. Són pàgines dedicades a celebrar algunes fites de la literatura universal. El volum se subtitula «Notes sobre l’ordre sord de la literatura» i fa referència a eixa qualitat que per exemple tenien els Essais de Montaigne, que no revelaven mai la tramoia ni la fusteria que els fornien. El concepte el pren de Diderot i «evidentment –explica- no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible».
Iborra va ser molts anys professor de Literatura Universal a l’Institut Lluís Vives de València, i d’aquesta experiència encara s’alimenta el seu celebrat blog «La serp blanca». Jo també faig classes de la mateixa assignatura i sempre explique als meus alumnes que és un luxe: una de les poques oportunitats en l’educació preuniversitària on es poc tractar al literatura a fons i de manera seriosa. Això, per desgràcia, ja no es fa a les assignatures de llengües, on com a molt es donen pinzellades d’història de les respectives literatures, cosa que provoca l’odi profund que la major part dels alumnes senten per aquesta paraula.
Ara que a Catalunya amenacen amb l’eliminació, per al curs vinent (24-25), les lectures obligatòries de català en segon de Batxillerat (entre elles La plaça del diamant, la mateixa que es llegeix, amb Fuster, Estellés i Sirera, al País Valencià), ja podem posar-nos a tremolar. La literatura no interessa, com deixarà d’interessar el cinema, la música bona o qualsevol altra conquista de l’esperit. Aleshores ja farà falta la Intel·ligència Artificial perquè la natural haurà deixat d’estimular-se de manera eficient.
