Estos dies he recordat l’edifici que va ser desallotjat a Paterna quan jo era jove perquè hi havia risc que col·lapsara amb tots els veïns i les veïnes dins. Tenia aluminosi. Durant un temps hi va haver el seu buit al cor d’uns d’aquells barris del poble nascuts en els anys setanta, quan tanta gent hi va arribar per guanyar-se la vida i van accedir al somni de tindre vivenda pròpia en un d’aquells edificis de rajola roja a l’exterior, sostres baixos i parets que semblaven de paper. I no va ser l’únic. Una consulta al buscador amb les paraules «aluminosi» i «Paterna» dona una bona quantitat de notícies. He llegit que l’aluminosi té a veure amb el tipus de formigó que utilitzaven, més barat i rendible perquè era més ràpid.
És curiós perquè si em pose puc recordar els noms d’aquelles constructores que es van fer d’or construint a Paterna. Noms i cognoms, perquè eren cognoms de gent del poble. És curiós el que recorda u. Després desaparegueren. Els nostres Jesús Gil i Gil. Quedaran els seus noms als anuncis dels llibres de festes. Ja havien fet el gran negoci: construir vivendes de pèssima qualitat per al somni de ser propietaris d’aquells obrers desplaçats per la misèria i que feren del País Valencià la seua terra promesa. Vint anys després les cases començarien a clivellar-se i a col·lapsar, o a ser enderrocades abans que arrasaren no només els somnis sinó també les vides dels seus habitants.
Anys més tard recordàvem els anys setanta i aquella desfermada i cobdiciosa construcció com una cosa del passat, del franquisme caspós, de personatges de La escopeta nacional, grollers i sense escrúpols. I mentre ho pensàvem ens estaven embarcant en un remake glamurós de tot allò. Aleshores els edificis eren gratacels, amb grans qualitats (o per a ser exactes, amb materials «tipus» alguna cosa de qualitat, però sense indicar quina era la distància que separava el «tipus» del model), piscines privades i façanes metal·litzades, tot modernor. I així es continuava destruint horta. I nous constructors feien el negoci i escapaven a córrer.
Ara els compradors ja no eren obrers. Ara els destinataris eren una classe mitjana aspiracional que sense dubte sentia que estava accedint a una vida de luxe, amb apartaments lluminosos, amb vistes, amb acabats lluïdors. Probablement, així ho pensaven encara el passat dijous al matí els habitants de l’edifici que s’incendiaria a la vesprada. O potser ja no, perquè sembla que ja se’ls havien després unes plaques de la façana un temps abans. Potser ja començaven a sospitar que havien comprat -o llogat- a preu d’or una construcció molt aparent però defectuosa. El que és segur és que no sospitarien que era la seua seguretat el que menys havia importat al constructor en el moment d’estalviar costos, que la façana que tant lluïa era una trampa mortal, una immensa metxa que es podia encendre en qualsevol moment amb ells i elles dins.
Perquè no cal ser un expert per a saber que eixa propagació del foc per la façana no és normal, que eixos materials no és que no foren ignífugs, és que eren inflamables, que la separació amb la façana va facilitar la propagació del foc en totes direccions com un immens fumeral, com una filera d’immensos fumerals paral·lels.
Per això els protocols dels bombers van fallar. Per això ells demanaven als veïns que es quedaren a les seues cases. Perquè un edifici modern hauria d’haver segellat el foc en un únic apartament en lloc d’encendre’s sencer com una falla sinistra. És evident que això fa palés que caldrà revisar eixos protocols, perquè evidentment hi haurà més edificis a la ciutat com el que s’ha cremat. Però cal no desviar el tret. Els culpables són els hereus dels constructors d’aquells blocs amb aluminosi.
Sembla que els valencians i les valencianes estem condemnats a repetir com una maledicció una vegada i una altra la mateixa història, la dels especuladors miserables que s’enriqueixen a costa del que siga, que només pensen a guanyar molts diners i molt ràpid, que juguen amb els somnis i les ambicions de la gent, que destrueixen el territori, que menystenen les vides dels qui habitaran els edificis que han construït només que per guanyar ells diners, i fugir després amb el botí, que els deixen enverinats, o com una bomba de rellotgeria, i quan per fi el verí fa efecte, quan esclata la bomba, ells estan ja més enllà de la culpa i ves a buscar-los, respectables homes de negoci, emprenedors de bona casa. I així una generació darrere de l’altra: patint els efectes dels especuladors d’ahir mentre possiblement els de hui ja estiguen plantant les bombes o el verí que mataran gent d’ací a vint anys.
En algun moment caldrà trencar la maledicció. Alguna vegada algun d’estos especuladors sense escrúpols haurà de respondre i pagar per les conseqüències dels seus negocis.
Citació destacada: “No sospitarien que era la seua seguretat el que menys havia importat al constructor en el moment d’estalviar costos”.
