El gener del 2020, ja han passat anys i pandèmia pel mig, la borrasca Glòria va afectar gran part del País Valencià, especialment va castigar les infraestructures costaneres de moltes comarques, enderrocant el passeig i engolint-se la sorra de moltes platges afectades per un urbanisme depredador del territori i unes infraestructures megalòmanes que aguditzaven les repercussions del temporal, com ports sobredimensionats. Àlex Ruíz, aleshores alcalde de Bellreguard, va fer unes declaracions crítiques del model d’urbanisme embogit de les platges valencianes, el sistema d’explotació del medi natural i la necessitat de posar remeis sostenibles per no viure d’esquena a la natura. Una reflexió que es traduïa en una reconstrucció urgent però conscient dels desperfectes de la borrasca, com no podria ser d’una altra manera, no imposada des de les directrius de Madrid i d’una deconstrucció vinculada a un canvi de model a mig/llarg termini, canvi necessari per a evitar tornar a reconstruir en el futur i poder conviure en equilibri amb la natura. Un debat estratègic necessari, que va encetar l’alcalde Àlex Ruíz i que el van voler desvirtuar, per una banda, llevant-li el component estratègic i simplificant-lo entre «passeig sí/passeig no» i, per l’altra, atacant personalment la persona que es va atrevir a qüestionar el sistema d’explotació capitalista i colonial que patien les platges. Les platges havien de deixar de ser un producte turístic al servei de la metròpoli i convertir-se en un espai natural on poder conviure.
El 29 d’octubre del 2024, quasi 5 anys després del Glòria, hem patit la DANA que sumada a la negligència del govern criminal de Mazón, ha arrasat pobles i ha marcat la vida de centenars de famílies que ho han perdut tot, excepte la dignitat. Una barrancada amb més voracitat que la borrasca del 2020 i que ha tornat a aguditzar les contradiccions i ens ha demostrat la perillositat del sistema capitalista i colonial que patim al País Valencià.
En aquesta línia, em va semblar molt lúcid l’article «Reconstrucció no, deconstrucció sí» del company Gil-Manuel Hernàndez i Martí, publicat a Diari La Veu el 25 de gener, subscric plenament la seua anàlisi i em sembla que s’ha d’aprofundir el debat sumant la situació colonial per parlar d’una deconstrucció vinculada de forma indestriable a una descolonització del País Valencià. La importància d’entendre que si no hi ha descolonització, no sols no es pot garantir una vida digna sinó que no es pot garantir la vida a gran part del País Valencià, és una qüestió vital..
Hem de realitzar una descolonització política. No podem continuar votant i donant suport a partits sucursalistes, partits d’obediència castellana on es decideix tot des de Madrid i les decisions van vinculades als interessos de la metròpoli, com analitza el company Antoni Infante en el seu últim article «Mazón, el baluard del règim del 78». De la mateixa manera els partits suposadament d’obediència valenciana han de trencar amb les dinàmiques mesetàries si volen ser útils per al poble valencià, deixar d’escoltar els cants madrilenys i escoltar la veu del poble valencià. La política valenciana ha d’estar al servei dels més de 5 milions de persones que viuen al País Valencià, i els partits, sindicats i associacions valencianes han d’estar en línia per desenvolupar la política autocentrada als diferents fronts de lluita.
Hem d’impulsar una descolonització econòmica articulada en dos eixos fonamentals: hisenda pròpia i transformació del model econòmic. No podem seguir espoliats per part del regne d’Espanya, tota aquesta espoliació ens comporta uns serveis infrafinançats, unes estructures deficitàries i una manca de recursos propis per poder invertir en el nostre territori i millorar la vida de les persones que viuen en ell. Necessitem una Hisenda Valenciana amb un sistema contributiu radicalment progressiu que facilite la redistribució de les rendes, que aporte més qui més té. Necessitem les claus de la caixa per poder garantir un sector públic potent i eficient amb un finançament a l’altura. A més, l’espoliació genera un deute il·legítim que incrementa cada any i que s’utilitza com a xantatge per sotmetre les decisions polítiques de les institucions valencianes. Per altra banda, el model econòmic colonial que patim, tercificat i depenent del turisme, un model amb peus de fang que respon a interessos aliens al poble valencià, genera devastació del territori i condicions laborals denigrants per a la població. Com més turisme més dependència, més gentrificació i més misèria per a les persones que viuen als barris i pobles turístics. Hem de democratitzar l’economia al servei de les classes populars, revitalitzar el sector primari per caminar cap a la sobirania alimentària i enfortir el secundari re-localitzant al País Valencià empreses estratègiques per a la vida i benestar de la població. Una economia menys depenent i més forta per poder afrontar els futurs reptes mundials.
Culturalment i socialment també estem colonitzats, conscientment o inconscientment estem sotmesos a una llengua i una cultura que no és la nostra, des dels mitjans de comunicació en llengua estrangera fins al cinema o oferta cultural al País Valencià. Hem de reivindicar la nostra llengua com una trinxera anticolonial, hem d’exigir la reciprocitat dels mitjans de comunicació en la nostra llengua, crear, assistir i/o programar cultura arrelada al nostre territori enfront de la imposada pel mercat. Hem de deixar de mirar tant cap a Madrid i conèixer més els nostres pobles i les nostres comarques.
Des del Glòria a la barrancada ens deixa clar que si volem tindre un present però sobre tot un futur al País Valencià, més enllà de la urgència de la reconstrucció, no podem tornar a una normalitat colonial per una qüestió material i vital per a la nostra supervivència.
