En aquest article intentaré fer una anàlisi de com la por ha esdevingut companya de viatge en la vida de les dones al llarg de la història. No aprofundiré massa en fites històriques, però tots i totes sabem, per posar un exemple, que a l’edat mitjana per silenciar-nos ens cremaven per bruixes a les places públiques. Era un càstig suficientment cruel perquè ho pensàrem bé abans de voler destacar o dir alguna cosa que molestara al poder que exercien els homes.
Durant molts anys, aquesta por es podia interpretar de manera objectiva i real. Hi havia motius més que suficients per a tenir-ne. Gairebé en totes les etapes històriques hem estat sotmeses i maltractades. L’hem tinguda de companya de viatge.
Durant la II República es podria fer un parèntesi, pel fet que es van fer intents d’aconseguir drets i llibertats per les dones. No podem oblidar el paper fonamental de les feministes de l’època, pioneres en la lluita per la igualtat, però no podem dir que hi havia una equiparació respecte a la llibertat i estatuts dels homes d’eixe moment. Les dones, més enllà d’aquelles que ostentaven poder polític o cultural, continuaven sotmeses a la violència del sistema patriarcal en general. No sabem si hagués continuat la II República tal vegada hui en dia no caldria fer aquest article. Però això és una altra història.
La dictadura de Franco, va ser especialment dura i obscura. Les pors es van incrementar; por al maltractament del pare, el germà o el marit. Tots tenien autoritat sobre tu i a tots els havies de tindre respecte, encara que no et respectaren o et maltractaren. Por també al que pogueren pensar de tu els veïns i veïnes; por de no ser una bona esposa, por de no poder complir en les exigències dels teus estereotips de gènere, etc. La por pegada a la pell.
Quina alegria l’arribada de la democràcia!, les democràcies porten igualtat de drets!
L’article 14 de la constitució diu literalment:
Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
El cas és que vora quaranta anys de dictadura instal·lada en la mentalitat de la gent i una transició agafada en pinces, no va propiciar un avanç significatiu pel que fa a la caiguda del sistema patriarcal, molt instal·lat en la societat. És veritat que els moviments feministes ja es deixaven la pell en la lluita, però el poder instal·lat en totes les instàncies socials i de manera estratègica, era i és molt difícil de combatre.
No ens vam poder desfer de la por amb l’arribada de la democràcia; por de quedar-te embarassada i perdre la feina, por d’estudiar una carrera considerada d’homes, por de l’assetjament que pots sofrir per part del teu cap, por d’eixir a córrer sola, por de tornar sola a casa en eixir de festa, por que et violen, por que et maten …
Si bé la democràcia de manera objectiva ens ha portat més llibertats i alguna cosa hem avançat, no podem dir que el tractament social de la por s’haja erradicat totalment. La diferència és que s’incorpora d’una manera més subtil, perquè tot i que ens fan creure que vivim en una democràcia moderna i avançada, no acabem de veure després de quaranta-tres anys, que les dones pugem viure plenament en llibertat i de manera completament igualitària.
La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola fa una definició de por que recull aquest aspecte subjectiu:
1. Angoixa per un risc o mal real o imaginari.
2. Recel o aprensió que algú té que li succeïsca una cosa contrària al que desitja.
M’agradaria parar-me en aquesta part de la definició primera on diu que pot ser real o imaginària.
M’agradaria introduir el terme de por preventiva, per referir-me a aquest aspecte imaginari de la definició. La mentalitat col·lectiva, reforçada pels mitjans de comunicació, fins i tot per la família, impregnada i educada en aquest sistema patriarcal, també ens ha inculcat aquesta por preventiva, aquesta que va calant per fer-nos insegures, que ens diu constantment que hem d’anar amb compte; ves amb compte de no anar massa escotada, ves amb compte de no portar la faldilla massa curta, ves amb compte de les teues relacions amoroses, no provoques, no t’engreixes, no et pintes tant, no podràs ser científica, no podràs ser arquitecta, no et contractaran, no podràs estar en llocs de gran responsabilitat, no podràs liderar en política ni en moviments socials, etc. No havíem quedat que som iguals sense discriminació per raons de sexe? A quants homes els heu vist fer aquests advertiments de manera subtil i preventiva, quaranta-tres anys després de l’aprovació de la Constitució Espanyola?
Sempre s’ha posat el focus en nosaltres, en què hem de fer per no provocar el que ens passa. El sistema judicial patriarcal en algunes de les seues sentències ha reforçat aquesta por, perquè no ha incidit en el qui sinó el perquè, generalment preguntant a les dones si hem tancat bé les cames, si ens hem defensat, si la roba que portàvem era l’apropiada. El que ens passa és sempre culpa nostra. L’efecte Pigmalió i la indefensió apresa, ha calat en nosaltres durant molt de temps.
Què ha canviat del juliol del 2016 cap ací? La sentència de la «manada» ho va capgirar tot.
Aquesta sentència tan escandalosa i patriarcal, va suposar un punt d’inflexió. Les dones tornaren als carrers, com ja havia fet la lluita feminista durant els primers anys de la transició, la diferència ara és que cada vegada som més joves les que prenem els carrers, s’han aplegat a la lluita dones de totes les edats i condicions. Ja no tolerem segons quines coses, estem empoderades i ja no tenim por. Ara el patriarcat ens té por a nosaltres. Algunes postures polítiques han posat el focus en els moviments feministes. Partits conservadors que ostenten el poder econòmic i mediàtic, no poden tolerar que acabem amb el seu estatus.
La por preventiva circulant per les xarxes, criminalitzant els moviments feministes, prohibint manifestacions i concentracions, per tal que no ens manifestem aquest 8 de març, acusant les dones d’irresponsable i dolentes, per crear descrèdit i antipatia, perquè ens amedrentem, ja no funciona, perquè ara la por la té el patriarcat, estan nerviosos i s’ensuma en l’ambient.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
