L’altre dia em va impressionar el gest del president del Parlament Balear, Gabriel Le Senne, d’esgarrar una fotografia d’Aurora Picornell i les seues companyes. Vull dir, un sap perfectament que un membre de Vox el més normal és que desitge fer eixes coses. És més, que considere que els assassinats franquistes estan molt ben fets i que aquella porga ideològica que va suposar al voltant de cent trenta mil morts a l’Estat espanyol està d’allò més bé i, la prova és que tantes dècades després no sembla probable a curt termini que tinguem una Tercera República ni un intent semblant d’aprofundiment i radicalitat democràtica. És Vox, al cap i a la fi, orgullosos hereus del franquisme, cadells neoliberals del feixisme. I, tanmateix, impressiona. Per l’agressivitat del gest i per tot el que traspua: l’odi ideològic, l’evidència que, si pogueren, si tingueren l’ocasió, no dubtarien a tornar-ho a fer. Que així és com ells resoldrien les discrepàncies polítiques: assassinant-nos.
No és casual que Aurora Picornell fos comunista. Ja sabem com ha recarregat la paraula no només Vox sinó també Isabel Díaz Ayuso, per exemple. I la violència verbal crea les condicions i el clima per legitimar la violència física nua i crua. Quina ironia que els qui van ser un dels elements imprescindibles per a la consolidació del Règim del 78 siguen ara assenyalats, demonitzats, expulsats dels consensos i els convertisquen en els receptors legítims de tota mena de violència. Comunistes i «separatistes», enemics de l’Espanya eterna.
Val més que ho tinguem clar. Vox està ple de feixistes, i també una part del PP, la que tracta d’hegemonitzar i encapçalar la cabdill madrilenya. Eixe és el tarannà dels qui tenim enfront. Clar que volen acabar amb la nostra llengua, i amb nosaltres físicament si pogueren. Tinguem-ho present i no oblidem ni els contemporitzadors ni els col·laboradors necessaris, eixos -i eixes- que completen organigrames mentre diuen que passaven per ahí i s’ho han guanyat.
Per altra banda, altres dos fets m’han provocat una enorme inquietud. D’una banda que el jutge de l’Audiència de València haja reobert la investigació contra Mónica Oltra i els seus col·laboradors, fins i tot contra el criteri del jutge instructor i estimant els recursos de José Luis Roberto i Cristina Seguí. A falta de fossars comuns, bons són els processos artificials i artificialment dilatats que destruïsquen políticament la persona incòmoda. Però no tinguem dubte, la lògica és la mateixa. Qui amenaça determinats interessos d’aquesta societat oligàrquica i desigual d’especuladors i rendistes ha de ser destruït. Comunistes i separatistes, ja se sap, que aquestos conceptes són prou elàstics perquè entre molta gent.
I a més, les declaracions de l’alcaldessa de València afirmant que havien construït més vivenda social en un any que en tota la democràcia ocupant la portada del diari hereu -si més no en part del seu nom- del que va ser un dels diaris republicans de la ciutat fa molts anys, escenificant de manera perfecta el sotmetiment de la premsa tradicional al poder i la seua conversió en vehicle acrític de la seua propaganda.
Tot plegat -presidents de parlaments que esgarren fotografies de víctimes del franquisme, persecucions judicials contra líders incòmodes, premsa posada al servei del poder- ens recorda de manera eloqüent quantes coses del franquisme transitaren suaument de la llei a la llei als anys setanta. I, és més, com l’esquerra que va participar en els consensos fundacionals del 78 va ser sistemàticament traïda, en un procés gradual però implacable de pèrdua dels components estètics o cosmètics que dissimulaven la cruesa de la continuïtat. En eixe sentit el vertader rostre de Felipe González resulta d’un simbolisme exemplar. La Restauració Borbònica és, al cap i a la fi, el que es pot esperar amb perspectiva històrica d’una Restauració Borbònica.
Arribat a aquest punt, em pregunte què més fa falta perquè l’esquerra articule una proposta ferma i contundent, tan contundent i «desacomplexada» com el feixisme que té enfront. Pense, per exemple, en el qüestionament obert de la Monarquia. Pense, en el cas del nostre País, en el dret a l’autodeterminació i la reformulació federal d’aquest estat asimètric i centralista. Pense en reformes profundes i estructurals (en el tema de la vivenda, per exemple) que permeten avançar en això que Díaz Ayuso i Milei consideren una aberració, la justícia social. O l’esquerra es perfila com una alternativa, o no hi ha res a fer, perquè si tot el que es diu és que cal defensar i protegir el que tenim com si el que tenim no fos el que és, la Restauració Borbònica al servei d’un país de senyorets, no sembla que siga motiu suficient per a mobilitzar ningú ni que siga per anar a votar. I després venen les sorpreses.
Però, vaja, mentrestant, una eminent representant de l’esquerra madrilenya se’n va de gira literària als Estats Units finançada per l’Estat, i nosaltres els valencians donem suport a un govern que promet començar l’ampliació del port de València després de l’estiu. O assessors ben pagats a sou de l’erari públic es dediquen a insultar a les xarxes els seus votants. No sembla molt esperançador això. I, tinguem-ho clar, si no som part de la solució, ni si tan sols plantegem amb claredat alguna cosa pareguda a una solució o una alternativa, aleshores som part del problema.
