Xiquets prematurs morts per manca d’incubadores. Prematurs compartint una única i última incubadora… Impossible no sentir el pes de tota la maldat del món condensada en el patiment d’eixos nadons que a males penes han conegut la vida, i, en el dolor insuportable dels seus pares, o en la impotència de qui els hauria volgut ajudar i no ha pogut, assistim tots frustrats a les imatges sobre el televisor. Malalts i ferits també condemnats a patir o morir sota el foc enemic, víctimes de la manca de medicines, de la impossibilitat de fer funcionar les màquines que els donen suport vital, o, simplement, perquè qui els hauria d’atendre també han mort. Ambulàncies retingudes durant hores en un control militar, quan qui va dins és palestí, tal com relata el periodista israelià Gideon Levy. Humans que han deixat de ser humans per als seus enemics: ací radica el secret de tanta violència.
Assistim inútilment a la desolació, a l’horror davant les terribles notícies sobre Gaza, on els hospitals s’han convertit en objectiu militar per als israelians, que sota l’acusació de ser amagatalls de terroristes, no tenen cap remordiment en passar-los a foc. No hi ha violència més obscena que destruir els hospitals -allà on es lluita per la vida, i on se’ns acompanya en el patiment-, quan haurien de ser temples per a tota la humanitat. És tan extrema la deshumanització, que costa de creure que siga exercida per representants del poble més victimitzat durant el segle XX, els jueus, que també, igual com altres grups, eren considerats i tractats com a infrahumans pels nazis. Han oblidat la cruesa de l’horror patit i ara són ells els botxins que volen aniquilar tot un poble, amb l’anuència o la complicitat o el silenci no condemnatori d’Estats Units i Europa.
L’OMS defineix la violència com «l’ús deliberat de la força física o el poder, ja siga en grau d’amenaça o efectiu, contra un mateix, contra una altra persona o un grup o comunitat, força que cause o tinga moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenvolupament o privacions». La violència ens ha acompanyat sempre, adoptant moltes formes. Tots l’hem copsada, la violència, d’una manera o altra, siga física o psicològica, siga exercida sobre nosaltres com a individus o com a part d’un determinat col·lectiu. I tots, n’estic segura, hem patit atacs violents -que, remarque, no han de ser necessàriament físics- per diferents motius, com la llengua que parlem, les idees que defensem, la religió que professem, el color de la nostra pell, el nostre sexe, o la nostra elecció sexual… Però l’expressió més brutal de la violència social -que som incapaços d’erradicar en un món dominat per la desigualtat- és, sens dubte, la guerra. Quan una guerra esclata, tots serem danyats: individus i pobles.
La guerra persegueix l’aniquilació del contrari, fins a la rendició. Es fa peremptori deshumanitzar l’adversari, preparant el terreny des del camp de les idees totalitàries. No és banal allò de «perro Sanxe», inspirat en el vell «perro judío» que cantava un vell romanç castellà. Quan dos parts o més s’involucren, no hi ha camí de retorn. Guerres com la Civil espanyola, o la II Guerra Mundial, van donar pas a models socials dissenyats pels vencedors, a noves ordenacions territorials…, que, a la vista està, no van satisfer les necessitats de les societats.
Els cicles històrics van molt més enllà d’una vida humana i els conflictes no resolts per anteriors generacions, passen temporalment a l’oblit, fins que desperten… Com és el cas de les guerres d’Orient Mitjà. Per poder superar-los hem de capbussar-nos en la història, que ens donarà les claus, els perquès, i s’han de fer propostes basades en els pactes. Per això hem de lluitar contra l’oblit. Un oblit sempre interessat de part, de la part de qui es creu guanyador, és clar -no és casual que ni el PP, ni Vox, vullguen saber res de la Llei de Memòria Històrica, ni Israel perquè està allí, a Palestina, des del 1948-. Però quan una ferida no es tanca, els desagravis tornen en forma de violència. Pobles com el palestí o el sahrauí ho saben bé. El seu territori, per diferents motius -estratègics o econòmics- és cobejat per Estats més forts, amb poderosos aliats. Vivim en una mena de bucle etern. De vegades es prenen solucions radicals que capgiren el curs de la Història, però resta el tarquim. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki tancaren una guerra: però acabaren les tropes aliades amb l’extrema dreta europea, representada dramàticament en aquell temps pels terribles nazis? Evidentment, no. La seua potent resurrecció tants anys després ho demostra. No permetem més oblits, més deshumanitzacions, més violència contra els pobles. No a les guerres. Fem memòria!
