«La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meua»

Emilio Attard

«La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta el codi civil, la llei hipotecària, el codi de comerç, la Constitució, el codi penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…»

Joan Fuster

Quaranta anys, depèn per a qui i per a què, poden ser una vida. I més quan la història s’ha anat accelerant de manera exponencial en aquest segle XXI on -com els dels gossos- pareix que cada any valga per set dels d’abans.

Quaranta anys portem els valencians amb una merdeta d’autogovern dins de l’Estat espanyol que graciosament ens ha concedit tindre Corts pròpies i usar -d’aquella manera- el català per a parlar entre nosaltres (l’ús que en fan ses senyories ja és cosa seua). L’estupidesa de «recuperació de l’autogovern» ja la deixem per a un altre dia, l’Estatut(et) no recuperà res, un Estat valencià amb institucions pròpies és substituït per una comunitat autònoma espanyola; si algú hi vol vore continuïtat històrica després d’un parèntesi de quasi 300 anys, n’és ben lliure, no és el meu cas.

Enguany, però, l’efemèride del part de l’Estatut valencià -nascut a Madrid amb PSOE i UCD de comares- ha merescut la celebració del Consell que -a mitges i amb certa desgana- també celebra l’any Fuster, i ambdues celebracions col·loquen el proverbial espill davant de molts que s’han anat reclamant fusterians quan el temps o la necessitat ho han requerit.

Que la dreta antivalenciana no vulga sumar-se a la commemoració d’una autonomia en la qual mai han cregut -excepte quan han pogut emprar-la per omplir-se les butxaques- té poca importància. Ells tenen prou amb la rojigualda, el castellà i la Mare de Déu dels desemparats. Res que no puga gestionar-se des d’un governador civil, tres o quatre capellans i una parella de la Guardia Civil els suposa el menor dels interessos -jutges, banquers i Juans Roig diversos ja treballen per a ells. De fet, possiblement, haguessen preferit el lema de «40 anys fent PAIs», els haguera reflectit millor.

El drama -un altre més- és l’operació de blanqueig del procés estatutari que els partits del Botànic han encetat. Una celebració dels 40 anys d’un estatut que ells -no incloc ací al PSPV-PSOE per raons òbvies, però sí alguns dels seus membres- van considerar insuficient i trampós des del primer minut de la partida autonòmica. Dir que l’Estatut ens ha permés fer país durant 40 anys és d’una estultícia que aborrona. En tot cas hem fet país MALGRAT el del cagalló legislatiu que ens esborra, encotilla i sotmet a les directrius de l’Estat. I crec que tothom n’és conscient.

Em sap greu dir-ho, però quan María José Catalá parla de la celebració «amb la guitarreta» ho fa perquè els ha agafat la mesura. A això ha quedat reduït el valencianisme institucionalitzat: a celebrar les victòries de l’adversari, però amb la guitarreta.

Si una commemoració de l’aprovació de l’Estatut no serveix per a fer una lectura crítica del nostre passat recent com a nació, si no serveix per posar contradiccions damunt la taula que ens permeten avançar, si només serveix per a celebrar l’autonomia com a concepte -siga quina siga la qualitat o el sentit d’aquesta autonomia-, llavors només serveix per a falcar l’statu quo espanyolitzant i espanyolitzador que ens espolia, ens nega llengua i el nom i ens humilia. No podem «fer país» quan al final de l’acte sona «Per ofrenar noves glòries a Espanya». No lliga, és antitètic.

Commemorem els 40 anys d’Estatut, però fem-ho recordant que es va trair un poble que havia decidit que fora més ambiciós, un president del Consell que havia convençut pràcticament tots els municipis del País Valencià per demanar un estatut de primera, que va mutilar-nos el nom i la llengua, que els valencians i les valencianes no vam votar.

L’estatut -el de fa quaranta anys i el reformat el 2006- és un cagalló per als interessos dels valencians. Pose qui pose la música.

Comparteix

Icona de pantalla completa