Una dona blanquinosa, amb un collar negre, llarguerut, i els cabells recollits, castanys, i una mirada ferma, i un ermini; sí, un ermini blanc que observa en la mateixa direcció on es perden les pupil·les de la dona. Ella és Cecilia Gallerani i és la Dama de l’Ermini, de Leonardo da Vinci, i els seus ulls bé podrien estar observant el rostre del seu amant, Ludovico Sforza, o bé, un assassí que s’hi aproxima i que, lluny del sigil, acaba de ser descobert. No és un quadre excessivament popular, però tampoc no passa desapercebut. L’escriptora Anna Moner recull obres d’art les protagonistes de les quals són dones en la seua nova novel·la, La por de la bèstia. Escenes pintades que queden al parer de l’obsessió del Minotaure. Personatges que captiven per la seua complexitat i també senzillesa. Què hi ha més pur, més bàsic, que l’instint primitiu de supervivència d’una criatura que tracta de sobreviure al món, enllà de les conseqüències? Emily creix davall la mirada de la seua mare, de les reixes que han esdevingut la seua llar, mentre el Minotaure ronda pels paranys més inhòspits, a la recerca de noves víctimes, de noves criatures.
Giórgos Lánthimos ha dirigit Pobres criatures, basada en el llibre del britànic Alasdair Gray, publicat el 1992 i protagonitzat per Emma Stone, qui es mostra sublim, exuberant. El seu cervell ha sigut trasplantat, dotat d’una nova vida, pel cirurgià Godwin Baxter (God, en valencià, vol dir Déu, creador, i win, guanyar; casualitat?), un científic capaç de reemplaçar-li’l pel del nadó que portava al seu ventre. Bella Baxter és una Frankenstein «perfecta», feta a mida, impecable, inspirada en el llibre de Mary Shelley del 1818. Tanmateix, també és una dona que, sense adonar-se’n el seu «pare», com ocorre exactament en el mite literari del Pigmalió, adquireix autonomia, vol desenvolupar-se sense lligams, ordres, autoritat. Pel·lícules com L’Eva Futura (1886), La pell que habite (2011) o Jo soc mare (2019) ja han tractat aquest mite. Curiosament, l’Emily de La por de la bèstia acaba sent més intel·ligent, fins i tot, que aquell que s’havia col·locat l’etiqueta d’esdevindre el seu assassí.
Bella aprén, dia rere dia, què és allò que l’envolta. Què són les flors, el sexe, el menjar, el ball, el riure, la lectura. Aprén a reflexionar, a fer-se preguntes, i ho fa també per a sobreviure. L’acompanyem en un viatge vital cap a l’abisme més vintage i barbàric, entre un temps futur i l’època victoriana, que s’emprenya contra un esclafit de formes, colors, música de pel·lícula de terror clàssica, i l’estètica, i s’agraeix el joc de tonalitats i refinament que es contempla. La por de la bèstia, també té banda sonora i també és clàssica, podríem dir, l’ària da capo de Les Variacions Goldberg de Bach. Les flors l’encisen, i és per això que cultiva Viola odorata i Vanilla planifolia, al jardí, i es fa preguntes, sobre la vida, les injustícies i, per descomptat, sobre la mort, com Bella Baxter. «Tots hem de morir», sent Emily que li xiuxiueja una veu. Reflexionen sobre la por, els inicis, la soledat. Sobre, qui som quan ningú no ens veu? Qui érem abans que el món, la societat, ens digueren com havíem de ser? I són un llibre i un film que recomane profundament, i que ens són necessaris, com ho són tants productes culturals, per a parlar de la llibertat de les dones, i de les bèsties, de les criatures que ens envolten i que, nosaltres, d’una manera o d’una altra, portem dins. Dues obres que no em faig fora de la ment.
