Plantejar tan clarament, com ho va fer Junts per Catalunya, la negativa a aprovar l’actualització de les pensions segons el cost de la vida, per tal de no donar suport a les ocupacions (ja que les dues mesures anaven incloses en el mateix decret), significa exhibir sense embuts una victòria ideològica. Els okupes són utilitzats com a boc expiatori, assenyalats com a culpables i responsables del problema de l’habitatge.
Es construeix així el relat de la pobra iaia que, en anar a la farmàcia, troba cua i, en tornar, descobreix que li han ocupat la casa. Pobra d’ella: no pot fer res perquè, segons el relat, els Mossos d’Esquadra estan fent cerveses i no acudeixen a la seua crida. Com no defensar, així, els interessos de l’àvia?
No saben Junts, PP o Vox que aquesta història és una fal·làcia? No saben que les 60.000 famílies que esperen ser desnonades, sense alternativa habitacional a causa de la no renovació de l’escut social, en la seua immensa majoria no han comés cap delicte, sinó que simplement no poden pagar el lloguer o la hipoteca?
Tanmateix, l’extrema dreta ha imposat un relat que PP i Vox assumeixen: el problema serien les persones desnonades, i no les seues víctimes. En aquesta competició entre PP, Junts, Vox i Aliança Catalana (una mena de concurs per veure qui és més reaccionari), aquest marc els resulta útil. Per això el mantenen i el reforcen.
El dret a les pensions i el dret a l’habitatge són dos pilars fonamentals del que es pretén protegir amb l’anomenat escut social. No obstant això, potser cal un canvi d’estratègia.
En una situació com l’actual, els moviments socials han de prendre la iniciativa. Cal defensar les persones que ocupen habitatges, perquè el problema va molt més enllà. La veritable usurpació l’han feta i la fan els fons voltors i la banca, rescatada després de la crisi del 2008. És el capital financer i especulatiu qui acumula beneficis mitjançant lloguers i hipoteques impossibles. Uns beneficis que, amb la internacionalització del capital, acaben alimentant la indústria de la mort que sosté el domini del gran imperi en el nou món postglobal.
Allò que dècades enrere va suposar la propietat de la terra en mans de l’oligarquia terratinent com a forma d’acumulació i domini, hui es veu complementat per la propietat i l’especulació immobiliària del capital financer.
Per tant, de la mateixa manera que les organitzacions de jornalers practicaven l’ocupació de terres per assenyalar la necessitat de donar-los un sentit social i col·lectiu, actualment els moviments socials podrien organitzar la recuperació dels habitatges apropiats pel capital financer i plantejar-ne l’ús social.
Això obligaria a trencar el marc imposat per l’extrema dreta sobre l’ocupació, superant la posició defensiva i de victimització amb què hui es justifica l’oposició als desnonaments. Evidentment, no parlem d’ocupar la petita o mitjana propietat, amb la qual caldria regular l’activitat. Tampoc parlem d’ocupacions individuals, sinó col·lectives i organitzades.
Hem de ser capaços de lliurar la batalla en el terreny de les idees: trencar els seus marcs explicatius i construir-ne de propis. Però això només és possible si anem més enllà del discurs i desenvolupem una pràctica social antagonista. Anar contracorrent pot tindre un cost inicial. No podem triar la direcció de la tendència social, però sí què fer amb ella: adaptar-nos (l’opció més còmoda, els resultats de la qual ja coneixem) o assumir el camí difícil, però necessari, per començar a posar les bases d’una nova explicació de la realitat. Una explicació que permeta nous marcs de comprensió, imprescindibles davant l’hegemonia creixent de l’extrema dreta en tots els àmbits.
Aquesta pràctica, encara que simbòlica, d’apropiació del que ha sigut apropiat, assenyalaria els veritables responsables de la situació. A més, facilitaria aliances entre diferents sectors socials i apuntaria cap a les reformes estructurals imprescindibles per corregir un problema que, en la pràctica, fa impossibles els drets humans.
