Els resultats de les eleccions del passat 28 de maig ens situaren enfront d’una ofensiva conservadora, de dretes, que va encetar la legislatura amb tota una sèrie de mesures contràries a les reformes del període del Botànic que qualificaven d’«ideològiques», centrades en apartats que afecten la crisi ecològica, l’escola i, especialment, la llengua i cultura. L’experiència representada pel Pacte del Botànic ha durat dos legislatures. La tornada de la dreta a la Generalitat, així com al govern d’importants ajuntaments del País Valencià, ens obliga a considerar allò que ha pogut fallar o, si més no, a examinar la nostra realitat. Dissortadament, els resultats electorals al nostre país van ser equiparables als d’altres territoris de l’Estat que no tenen llengua pròpia.
Les dretes han començat la seua tasca donant passes enrere significatives. A les ciutats, això s’ha concretat en recuperar el regne del cotxe, restablint el trànsit per espais urbans centrals i històrics. La seua filosofia de fons és l’aposta per un tipus de «llibertat», que la tradueixen en la de la voluntat arbitrària a costa de contaminar. N’hi ha, doncs, un conflicte d’idees, de valors. Quant al tema de la llengua no insistiré, es tracta de situar-la com quelcom marginal. Amb el temps, ens trobarem amb més mesures o actuacions pròpies del seu ideari, o siga ideologia, que afectaran moltes àrees de la vida pública. Òbviament, podrem protestar i, sens dubte, els partits progressistes i valencianistes lliuraran batalles parlamentàries. Tot això serà necessari, però caldrà també pensar en com podrem recuperar la part de l’electorat que s’ha distanciat d’allò que s’ha fet des del Botànic. Caldrà corregir res? Hem entrat en una fase de resistència?
El nostre país ha canviat prou a les darreres dècades. És cert que són temps de complexitat i diversitat, igualment de fluctuacions electorals, pense, però, que sovint confonem desitjos i possibilitats. La diversitat demogràfica tradicional s’ha vist agreujada els darrers temps, tanmateix, les possibilitats obertes per les xarxes, o coses tan simples com el mòbil, juguen en contra nostra quant al tema del valencià, ja que continua mancant el seu ús social. No es tracta de resignar-se, de renunciar, però tinc dubtes sobre com actuar. Així, per exemple, als transports públics del Cap i casal, amb l’arribada del govern del Botànic, les indicacions escrites als vehicles passaren a ser en valencià, com ara viatger, però, he constatat com el 99% dels viatgers van amb el mòbil obert, en castellà presumiblement, i s’expressen entre ells també en castellà. El valencià resta, doncs, com a patrimoni d’una minoria. Ho tenim prou difícil.
N’hi ha prou a fer. Guanyar suport pot dependre de moltes coses. El 2015 existí una conjuntura favorable per al bloc progressista, puix el PP s’havia desacreditat, i aleshores, la corrupció li passà comptes. Ara, podem considerar com a la propera cita electoral el 2027 aquest element segurament no serà present. De moment, la tasca d’oposició s’ha encetat. Es tracta, però, sols d’estar a la contra? Hi ha un combat en el terreny de les idees, com deia Gramsci, que va més enllà del que he escoltat, per cert, més centrat en els lideratges. Ens podríem plantejar si pot haver-hi propostes creïbles i d’idees?
