«… els joves d’avui, a l’odi heretat dels pares, sumaran el seu propi idealisme, la seua pròpia urgència. Algú sortirà que les parlarà de grandesa i sacrifici, i les prometrà un futur millor. La vella societat es fonamentava en idees enormement romàntiques basades en la bondat humana. La nova societat es basarà en les capacitats reals dels homes, en la seua potencialitat i les seues debilitats. Lliurarem les forces productives i controlarem les destructives. Exterminarem els inferiors i estimularem l’útil…»
Aquest discurs podria estar signat perfectament per Abascal, Le Pen, Feijóo, Trump, Musk, Orban, Putin o Zuckerberg. Però no, és l’al·legat final de Hans Vergerus a L’ou de la serp, pel·lícula d’Ingmar Bergman de 1977, tot preconitzant l’ascens del nazisme.
Els pares i mares d’avui veuen impotents com són d’incapaços de millorar la vida dels seus fills, com augmenta l’escletxa social, com els fills no troben pis on viure, com troben treballs marginals… I junt amb la frustració del present, se’ls alimenta amb l’odi a l’immigrant, als que tenen una orientació sexual distinta, a les dones que cerquen el seu alliberament, tot posant en qüestió el patriarcat. Als joves mascles se’ls fa creure que tenen més dret que les dones, que els immigrants els estan furtant els llocs de treball i les subvencions, mentre que converteixen les dones en objectes sexuals de desig. Que les escoles, mal finançades, són roïnes per l’allau d’immigrants. Que la sanitat no té recursos perquè es desvien a altres necessitats. I així van generant la por i l’odi entre el jovent ignorant i atrapat a les xarxes socials, manipulades pels grans feixistes del nostre temps, on tot el fem és abocat sense filtre i modela les ments dels xiquets i xiquetes.
L’escletxa social no és sols econòmica, és sobretot cultural. A una escola pública deficitària en recursos humans i estructurals, se li afegeix una educació universitària esbiaixada cap a la tècnica, on l’humanisme de les velles facultats ha quedat reduït al no-res, escombrat per la necessitat de potenciar les forces productives i la utilitat dels individus. La ignorància i l’absència de crítica, junt amb la por i la certesa de no tenir futur, és el terreny adobat on neix el feixisme.
Ens preguntem per què augmenta el feixisme a les nostres societats i per què ho fa sobretot entre la població jove masculina. El discurs d’odi que es construeix envers el diferent, unit a la certesa d’un futur pitjor que el dels pares, i la frustració d’alternatives polítiques no pot donar cap altre resultat que el que ja constatem en les nostres societats.
El feixisme està guanyant, el feixisme real, el del dia a dia, el que vol eliminar físicament i socialment els inferiors, el que vol eliminar els diferents, el que vol que una única forma de pensar i expressar-se siga possible. El que vol mantenir els milers de milions de persones esclavitzades i ancorades a espais explotats, sense possibilitat de construir un futur digne.
El coneixement del tot plegat i la denúncia necessària no és prou, cal anar més lluny, com deia el poeta.
