Martí Domínguez ens presenta, a la seua novel·la Ingrata pàtria, un relat que va més enllà de l’interès literari. L’element central de la trama, basada en fets reals, ens situa davant la figura del professor Peset, exrector de la Universitat de València, afusellat el 24 de maig de 1941, precisament el mateix dia de la meua vinguda al món. Havia estat cap de llista del Front Popular, aconseguint un nombre de vots considerable, fidel a la República, representava aquells intel·lectuals compromesos amb el progrés i els desitjos de justícia social. A la novel·la manifesta: “He cregut que podíem canviar les coses, sincerament ho he pensat i batallat per això, per obrir el meu país al món i a la llum. Això m’ha significat, m’ha posat en el punt de mira: creure en el meu país, creure en una societat formada i crítica, en una ciutadania exigent, oberta al progrés i a la ciència. Ho pense ara, quan el sol de maig sembla càlid com una pàtria perduda, quan encara el meu cos reacciona al seu contacte. Quines poques coses m’han deixat fer! Quan s’hauria pogut fer tant”.
L’autor, però, a més de la persona del “professor”, ens presenta els botxins i les víctimes, especialment els tres altres homes que van ser afusellats amb Peset. Un, de malnom “Casaca”, havia estat alcalde de Sagunt; un altre, Jacint Ferrús, un exaltat republicà que no oculta i referma els assassinats comesos en nom de la República, i un tercer, Leopoldo. L’esmentat Ferrús, recordem que parlem d’un relat literari, diu: “Ho he fet perquè sentia que estaven fent matances en els pobles caiguts en la zona nacional, i que calia reaccionar d’alguna manera. Ull per ullper dent”. I continua descrivint els assassinats de gent de dretes i monges al Pont dels Gossos, “on traspassaren totes les línies roges…” Més endavant també mataren allí dos monges que havien fugit del convent de Mislata, i que un cop capturades havien tingut tancades a Carles, torturant-les i més coses”. L’altre personatge més simple, Leopoldo, també havia participat en accions d’eixe tipus, si bé, afirmava no haver-hi matat ningú.
La resta de personatges, els victimaris, són conscients que el “professor” no havia comés cap acte de sang, però, precisament per això, per ser un burgés i republicà, o siga roig, els resultava més que perillós, ja que era un exemple que calia extirpar. Són les idees, doncs, allò que el franquisme volia esborrar. Don José, el capellà… el director, el jutge, els companys de la universitat que denunciaren Peset, desitgen la seua mort: “No he pogut escapar de la trampa que em van parar els meus propis companys de la facultat de Medicina”. Finalment, hi ha la contradicció que viu el metge que ha de certificar la mort, un antic alumne del “professor”, que ha estat república i ara és un convers per circumstàncies, una persona que tindria un gest que l’honra. Tots ells ens mostren que era allò del franquisme, especialment, durant els anys immediats a la guerra.
Una lectura, doncs, que ens fa pensar en l’odi entre dues parts enfrontades ideològicament, amb excessos d’uns i altres. Per part dels perdedors, no es pogueren aturar per part de les autoritats i la justícia republicana, i, per part dels guanyadors, va ser un genocidi, institucionalitzat, metòdic i implacable, que volia eliminar les idees i les persones de signe contrari. Lectura que commou, que ens invita a reflexionar sobre aquell “drama patri”, com deia el poeta Joan Gil Albert.
