Recentment, ACICOM em va convidar a participar en un debat sobre «Comunicació i extrema dreta».
Ens vam reunir, d’una banda, Carme Verdoy, coordinadora de l’anuari periodístic Mèdia.cat, Moisés Pérez, periodista d’El Temps. I, per una altra banda, Kilian Cuerda, president d’És País Valencià i jo.
Vam arribar a una conclusió molt important. Cal fer periodisme amb rigor, com el que fa Mèdia.cat o El Temps. I, per una altra banda, si s’està en política o en moviments socials, s’ha de traduir aquesta informació en accions eficaces, en comunicació política, en termes que la gent ho entenga, no sols escriure per als entesos.
Kilian Cuerda i jo posàvem l’accent en ser operatius políticament. En el seu cas de com enfonsar diaris fatxes i jo com articular missatges que desactiven les declaracions de l’extrema dreta.
Posí un exemple. En l’època dels violadors de «la manada» de Pamplona, un conegut meu em digué que «no podíem permetre que els marroquins violaren a les nostres dones» [sic]. Jo li podia haver dit que el tant per cent de violadors marroquins és del 2,6% (per dir alguna quantitat), però estic segur que això no li haguera fet efecte. En canvi, el que li vaig dir va fer que no sabera què contestar. Com que sabia que hi havia una guàrdia civil i un militar entre els violadors li diguí: «Per tant, el que hem de fer és deixar violar a les nostres dones per guàrdia civils i militars?», cosa que va fer que es quedara desconcertat, sense saber què dir.
Carme Verdoy, em feu una precisió molt important que indicava un error meu, per deformació professional; semblava que només la comunicació política era important. Una cosa és fer periodisme amb rigor i una altra cosa és saber fer missatges polítics. Cosa que estic totalment d’acord. Inclús Moisés Pérez assenyalà que, gràcies a les seues investigacions, facilità el desmantellament de grupuscles neonazis.
És bàsic diferenciar la funció del periodisme i la funció de la comunicació política.
Parlàrem de «Dato mata relato». Per a les persones que estem en política i en periodisme progressista és fonamental partir d’informació rigorosa. Ara bé, extrapolar que això és rellevant per a la resta de la població i en comunicació política, és desencertat. Un exemple de «relat mata dada». Hongria en 2010, quan entrà a governar Viktor Orbán, president d’extrema dreta, era un dels països de la Unió Europea amb una menor taxa d’emigrants, un 4,4%. Quina va ser la seua campanya? Que la immigració era massiva i estava acabant amb l’essència hongaresa. Per fer una comparació en 2020, la immigració en Hongria era d’un 6,1%, a Espanya d’un 14% i a Alemanya d’un 18%. Que l’oposició feia esment que l’emigració era molt baixa, aquest argument no va influir en el fet que Viktor Orbán el deixaren de votar. Porta quatre legislatures governant i les tres últimes per majoria absoluta del seu partit.
Que no està assimilada la diferència entre informació periodística i la comunicació política, ho vaig veure clar en Escola de formació Barcelona en Comú de l’any passat. Van fer un debat sobre comunicació. Jo tenia l’expectativa que es parlaria sobre comunicació política. La meua sorpresa fou que només apareixien periodistes i només parlaven en termes periodístics, no en termes polítics. Com si la majoria de la població s’informara regularment dels periodistes tradicionals i saberen interpretar la informació en termes polítics. Si jo haguera muntat el debat, haguera portat especialistes en comunicació política, no a periodistes, ja que es tracta que els càrrecs públics i orgànics i militants presents en l’escola de formació tingueren molt més impacte amb la seua manera d’expressar-se per arribar a molta més població.
En el fons d’això hi ha una actitud, un biaix, una idea desencertada. Que com que hem de partir d’informació fiable i rigorosa, això és el que s’ha de transmetre políticament.
Per això cal diferenciar clarament el context del periodisme i de la informació del context de la comunicació política. Ens anirà políticament millor.
Carles Porcel és Capacitador de polítics i activistes.
